RACONS DEL LÍBAN

I tot això és Beirut. I Beirut ens ha portat a fer referència de la resta del Líban. Al sud i al centre els xiïtes i al nord els sunnites. I al centre tocant al mar, els cristians. I tot barrejat. Destacar les restes arqueològiques, que són inesperades enmig de tot aquesta situació. Les ciutats que s'alcen encara ara cada quaranta quilòmetres, perquè era el que podien aguantar els fenicis navegant abans d'haver de tornar a agafar provisions i aprofitar per fer negocis, així trobem de sud a nord: Tir, Sidon, Beirut, Biblos, Batroun, Trípoli. Cada una d'aquestes poblacions té un encant especial. I sempre, el mar present i el seu passat de comerciants. Així que destacaré també les impressions:

Sidón

La impressió de saber que el port fenici de Tir encara està sota al mar, per sota de la gent que es banya a les seves platges.

Sidon: gairebé res, la medina molt restaurada i, a més, hi vam arribar a una hora en què estava tot tancat. L'ambient del carrer era una mica desagradable, amb gent, bé, homes, que miraven molt i deien coses que tenien la musiqueta de la riota. Es pot dir que va ser l'únic lloc on vaig tenir aquesta impressió.

Comerciants a Trípoli

Un carrer de Trípoli

Trípoli: és Damasc. Hi vaig reconèixer la Via Recta  i els carrers de Damasc. La ciutat es veia pobra, també hi havia testimonis de guerra en forma de metralla a les parets dels edificis. Als carrers hi havia molta gent i nens que jugaven sense por als grans, d'una manera una mica salvatge. Un ambient totalment diferent a Beirut. La gent, però, reia i mirava amb curiositat sana quan passàvem i no feia ni molt menys la mateixa sensació que a Sidón. Però per demostrar que res és blanc o negre, a la part de la ciutat nova (com també té Damasc) hi havia la pastisseria més xic, fresca i organitzada de tot el Líban.

La tranquil·litat a Baudrun

I un racó que gairebé no surt a les guies i que em va enamorar. Allò que quan hi arribes no saps per què tens la sensació que t'hi quedaries, aquest lloc és Baudrun. Un poble costaner, petit, sense estar restaurat d'una manera tan evident com altres indrets, amb casetes precioses, amb una església amb porxos que toquen al mar i una muralla fenícia que de tants anys que hi és sembla feta per la naturalesa. També un lloc per tornar en el futur.

Coses soltes:

Les criades d'origen hindú que tenien les famílies de nou rics. Eren nenes de 13 a 15 anys. El govern ha fet una llei que permet portar aquestes nenes (suposo que també altres tipus de treballadors) durant tres anys. Aquestes nenes passen a ser les criades de la família, vesteix molt anar a la platja tota la família i la criada, que sempre es distingeix per la seva pell més fosca. Escena: en un restaurant a l'aire lliure a prop del mar, amb molta gent, en una taula, una família: el pare i la mare, d'uns quaranta anys, benplantats, la nena adolescent d'uns 16 anys amb la cara més típica de les nenes de 16 anys quan estan amb la família, és a dir, amb cara de dir què coi faig aquí si jo vull estar a la meva bola. Una nena i dos nens més petits, distrets, quiets. La criada, més joveneta que la nena de 16 anys, amb l'expressió de tristesa dissimulada amb un somriure. És l'única de la taula que intenta somriure. Els altres estan seriosos, ningú diu res, tampoc no sembla que hagin tingut una discussió recentment, sembla més aviat que són així. Tres anys aguantant la prepotència i la frustració d'una família libanesa benestant.

La bellesa de la gent libanesa. Què guapos són! No cal dir les noies que s'arreglen tant, però les altres, també. Són guapes. I els nois ferms i amb fesomies perfectes. No vaig trobar una manera millor de començar el dia que anar a prendre el cafè a un hotel proper a la residència on ens estàvem i relagar als ulls aquell bé de Déu de bellesa masculina recent vestida i perfumada. 
Al final de tot, la part frívola de Beirut no m'havia deixat indiferent.  

Enllaços relacionats: Beirut, on els extrems es toquen. Beirut, on els extrems es toquen II

BEIURT, ON ELS EXTREMS ES TOQUEN

Les meves impressions sobre el viatge al Líban seran un seguit de sensacions que no vull que es perdin en el temps. La necessitat d'escriure sobre aquest viatge neix de la fascinació de conèixer de primera mà el que sempre ens ha arribat a través de notícies, generalment dolentes; de veure els escenaris que configuren la història actual, fins i tot quan la història actual no en fa referència.

Tenir present la data del viatge en el cas del Líban és molt més important que en altres indrets. Jo hi vaig ser l’agost de 2009. Hi havia pau. Vaig estar-hi 15 dies estudiant àrab a Beirut i visitant el país.

Carrer de Beirut

La primera impressió en començar la passejada per Beirut és el contrast. Els edificis són els testimonis de totes les ferides i aspiracions de la ciutat. El que més impressiona al principi és veure una casa totalment debastada, amb roba estesa als balcons, al costat d'un edifici, generalment un hotel, luxós i construït seguint els cànons més moderns. També és veure un munt de grues pertot arreu. És una ciutat en construcció. Impressió que ho il·lustra: una nit vam anar al Blue Note, al barri de Hamra. És un local que podria estar a qualsevol altra ciutat, ens vam deixar embolcallar per un jazz suau tot menjant mezzes i bevent Almaza. Quan vam decidir sortir, ho vam fer per la porta d'un edifici antic i restaurat amb gust, que podria estar a l'Eixample. El gran cop d'efecte va ser sortir-ne i trobar-nos amb un soroll ensordidor i amb la violència de tres excavadores que, a les dotze de la nit, feien els fonaments de la casa del costat. Això és Beirut.

Quan un ja ha intentat recórrer més els seus carrers s'adona que Beirut no és una ciutat per passejar-hi. Constantment està tallada per grans nusos de circulació, el soroll de les obres incomoda, i, a més, si és agost, la calor et mata. Així que el doble descobriment és que els beirutís agafen service, que vol dir taxi, per anar a tot arreu (això permet explicar perquè sempre tenen un aspecte magnífic) i que la ciutat es divideix per barris.

La Corniche de Beirut

Hamra, el primer que vaig visitar. És veritat que és com el carrer Pelai, però jo m'hi vaig trobar molt millor que al carrer Pelai, vés a saber per què. Llibreries, botigues de tots els nivells, restauració, i cada carrer, com és propi de Beirut, amb la seva personalitat. Hi ha un carrer on tot són kebabs i botigues de sucs de fruita per menjar i beure al carrer. Aquí no hi busqueu cervesa perquè estem en un barri musulmà. Però la varietat  continua estant-hi present. A uns quants carrers, tocant a la Corniche, la Universitat Americana. Immensa, ordenada, neta, una illa dins de Beirut. Un altre contrast. I la Corniche... a mi em va faltar temps per viure la Cornicle. El meu desig era d'asseure'm allà amb una cadireta, mirar la gent i gaudir de la posta de sol, de la gent que fa footing, dels grups d'homes que fumen narguile, dels nois que pesquen, de les noies, famílies, gent que passeja. Em va faltar temps per gaudir-ne, per això sé que hi tornaré.

Contrast arquitectònic de Beirut

Hamra és un barri que durant la guerra va ser debastat i que està sent reconstruït, amb edificis alts, amb mesquites, amb edificis funcionals, però que té el mar com a principal reclam. També podríem entrar a parlar dels clubs privats. Aquells que tallen l'accés al mar, que tenen unes vistes immillorables i que representen una classe social beirutí concreta: aquells que treballen a l'estranger, principalment als països àrabs rics, com Dubai o Aràbia Saudí. Ells són els nou rics, els veureu amb els seus super quatre x quatre últim model per anar per la ciutat, amb el seu aspecte de nina Nancy i d'anunci. Però potser simplement  són gent que recupera l'ambient, superficial però autèntic, que diuen que hi havia abans de la guerra. Es veu que a Beirut, quan era considerada la Suïssa de l'Orient, la gent ja era així i tan aviat com han pogut, ha nascut aquesta classe social de nou rics, que després de viure reprimits als països on treballen van a  Beirut a alliberar-se. A  lluir. A dir al món que han triomfat. I a pujar els preus de la ciutat. Es diu que en dos anys de pau els preus de tot s'han doblat.

Mesquita il·luminada

Els altres barris on aquests nou rics també habiten són Afichyre i Gemmayseh. Podríem dir que són com el Born i Gràcia posats un al costat de l'altre. Els edificis tenen solera, estil antic, els locals són de disseny, els preus equiparables a Barcelona. Cada nit el carrer Gemmayseh, que neix amb la visió de la mesquita on està enterrat en gran Hariri, queda saturat de cotxes nous i moderns conduïts de gent que van a passar-s'ho bé.  Aquests són dos barris per sortir a la nit i trobar-hi l'ambient que busquis. L'ambient de joves estudiants amants de la música màquina. Ambients més tranquils amb bona música per escoltar i xerrar amb els amics. En un d'aquests últims bar és on la nostra guia dels caps de setmana, Nancy, posava música a les nits. Era un local acollidor que al llarg de la nit s'anava convertint en més pijo. Cal destacar, perquè en el seu moment això són les coses que tenen importància, el sanvitx de salami boníssim, a l'estil occidental, que feien.

Carrer del centre reconstruït de Beiurt

Després de parlar d'aquests barris, tots ells considero que entranyables, cal tenir en compte el centre de la ciutat. El centre va ser derruït durant la guerra que fa dotze anys que va acabar. No en va quedar res. I ara, quan es visita, un té la impressió de visitar el poble espanyol, perquè tot està totalment reconstruït, l'empedrat tan net, els edificis tan acabats de fer que encara tenen les marques de les empreses enganxades a les parets i als vidres; semblen uns carrers de mentida. En canvi, després de veure les fotos antigues, m’adono que és  una reproducció fidel de la ciutat d'abans de la guerra, allà on hi havia tot el món dels francesos. I un es pregunta si cal condemnar tant aquesta reconstrucció, un es pregunta què més es podia fer després de la debastació. I després un coneix tota la polèmica sobre Solidere. És el projecte que Hariri pare va crear per reconstruir aquesta part de la ciutat. Van comprar els  habitatges als propietaris per poder reconstuir. És clar, va néixer un negoci de la reconstrucció, i el cap de l'empresa era el cap del país. No sona gaire bé, oi? Les televisions de tot el món van  donar la notícia de la mort de Hariri acusant els prosirians, però allà ens van qüestionar aquesta informació, evidentment, en un país tan complex, no hi ha res del cert. Però també podria ser un assassinat per interessos econòmics. Jo crec que allà, aquesta és la versió més fiable. Per això ara a l'hotel George.... al costat del mar, al final de la  Corniche, amb un gran rètol que diu “Stop Solidere”, perquè hi ha un moviment en contra d'aquesta empresa que l'acusa d'enriquir-se gràcies a la gent que ha de vendre les seves propietats per poder viure. I això recorda la roba estesa als edificis destruïts: Què faries tu si després d'una guerra et trobes el teu pis encara empeu, però molt destruït; què faries si els pocs diners que tenies han desaparegut amb la guerra? L'únic que se m'acut és seguir vivint-hi com pogués o, en el cas que algú me'l volgués comprar, vendre'l i anar a un altre pis més senzill, més lluny del centre, però nou. Si els que me l'han comprat després el venen molt més car en aquest moment em seria indiferent, primer és la supervivència.

Cartell de protesta en un edifici vora el port

En aquest barri, també es deixen veure totes les religions presents al Líban: cristians ortodoxos, cristians maronites, musulmans, tots tenen els seus temples aquí. Falten encara els drusos i destriar els musulmans xiites i els sunites. També aquí hi ha el Musil Hall, al qual vam anar com si ens portessin a un espectacle turístic i vam acabar vivint un dels millors moments de l'any. Tot el grup ballant, al costat d'aquesta nova classe social rica. Jo vaig deixar anar totes les tensions de l'any, feia mesos que necessitava una nit com aquella i la vaig trobar a Beirut. Crec que tots ens volíem quedar a viure en aquella nit eterna, instal·lats en la felicitat del tant se me'n dóna tot. 

Però encara hi ha més per explicar de Beirut, llegiu la segona part de l'article: Beirut, on els extrems es toquen II.

Beirut t'ho pot oferir tot. 

Enllaços relacionats: Racons del Líban

BEIRUT, ON ELS EXTREMS ES TOQUEN -II-

Mosaic al Museu de Beirut

Escultures al Museu de Beirut

  Però també hi ha els barris normals. Com el que habitàvem nosaltres. Era tan “normal” que allà hi havia el Museu Nacional i el carrer on teníem la residència d’estudiants on ens vam allotjar durant els quinze dies de la nostra estada a la ciutat. Havia estat la línia verda durant la guerra. A una banda s'havien refugiat els musulmans i a l'altra els cristians. Havien abandonat els seus barris on tot convivia per ordenar-se així. I a la línia verda s'hi instal·laven els franctiradors i qualsevol que la intentés passar, per anar a veure els seus familiars, per agafar provisions, pel que fos, tenia moltes possibilitats de morir. Jo recordo les notícies i aquestes històries que s'explicaven dels franctiradors. El museu es no se'n va salvar, però el director d'aleshores va tenir la bona idea de  guardar totes les grans obres en un banc, i així les va salvar. Les peces petites les van guardar al soterrani i passada la guerra les van trobar totes banyades amb aigua, va caldre una gran restauració per poder-les tornar a exposar. Són peces de 2.000 3.000 i 4.000 anys abans de Crist. Són magnífiques. El museu, de fet, té poques peces, però totes són esplèndides i ben representatives. Després, les visites als llocs arqueològics llegat dels romans recorden a l'habitant del segle XXI  que les coses no han canviat tant en aquests segles i que els avantpassats vivien i els agradava viure tan bé com ens agrada ara a nosaltres.

Doncs bé, recordant el barri on estàvem em ve la imatge del tanc i el soldat que hi havia en una cantonada per la qual cada dia havíem de passar un parell de vegades com a mínim. I m'adono que fins ara no havia parlat dels soldats, els filferros, les sirenes de policia que envolten tot el paisatge urbà que he descrit fins ara. D'això no està permès fer fotos. Però és una de les coses que més sobta al principi i que més ràpidament s'assumeix com a normal. Moments: un dia estàvem en una pastisseria i tots els dependents a la vegada van aixecar el cap, nosaltres vam mirar cap enfora: no hi havia res de nou. Els vam preguntar què passava davant l'evidència que ells havien percebut alguna cosa estranya.

Ens van explicar que hi havia un policia de secreta a fora, ens van indicar qui era (i jo em pregunto, això és secreta?) i van dir que quan hi ha aquesta policia és que passa alguna cosa. Finalment, que nosaltres sapiguem, no va passar res. Però vam descobrir que tots els tancs, els soldats amb metralletes, les sirenes no significaven res, però un senyor amb camisa blanca i un walky-talky significava perill. Un  altre dia sortíem de la universitat, uns del grup cap aquí, els altres cap allà... i de cop va sortir un soldat amb metralleta corrent darrera d'un motorista. Hi ha haver gent del nostre grup que també va començar a córrer en direcció contrària. No passava res. Aquell motorista podia portar una bomba i anar a estavellar-se contra algun edifici oficial. Però possiblement només era un despistat. Un altre dia tornàvem en dos service al vespre i hi havia molt, molt de trànsit. Ho vam atribuir a la bogeria de la ciutat. Però després els companys que anaven a l'altre taxi ens van explicar que els havien envoltat soldats amb metralleta, que anaven donant cops als capons dels cotxes, que els cotxes estaven tots parats. Ells van fer crits d'espant i el taxista, tranquil i amb mig somriure, els va dir que allò era normal, segurament havia de passar el primer ministre per allà. No calia preocupar-se. Això és Beirut.

També així s'entén l'actitud frívola que es respira a la ciutat. Tot és qüestió de moments: ara tot està en calma, d'aquí uns segons no se sap. És un exemple clar de la posada en escena del carpe diem.

Un altre tema són els barris prohibits. A la guia ho posa: no és recomanable un barri situat a les  immediacions del museu. Allò és un feu de Hesbollah. Els visitants poden no ser benvinguts. I aquí entrem en aquells temes que mantenen el Líban al centre dels conflictes mundials encara que aquests conflictes no hi facin referència. Hesbollah és considerat com un grup terrorista des del món occidental, però és vist com la veu del poble a l'orient, a països com Síria, Jordània... Durant la guerra del 2006 a les televisions d'aquests països sempre hi havia el seu líder parlant, i la gent escoltava, potser no tinc prou coneixements sobre aquest tema, és difícil tenir-los, però la impressió era que aquella gent escoltava la veu del seu líder. Aquell és el seu barri de Beirut. Al Líban tenen altres feus, sobretot al sud, a Tir i voltants i al centre, a Baalbeck, amb les muntanyes que fan frontera amb Síria d'escenari. Durant la guerra del 2006 Israel va atacar aquest barri de Beirut, només aquest barri. Ara diuen que està restaurat però ningú del grup no ho va anar a comprovar, tampoc els libanesos que coneixíem ho havien vist. Però de cop vaig entendre que aquella foto, guanyadora del Pullitzer del 2006 era el resum del Líban: aquells joves nou rics, en el seu descapotable, les ulleres de sol últim model, la roba de marca occidental, mirant sorpresos la devastació al costat de casa seva, espantats per l'espectacle de veure els seus veïns amb les cases derruïdes i les seves pertinences entre la runa. Això també és Beirut, i el Líban.

Foto guanyadora del Premi Pullitzer, 2006

A més d'aquest barri, Israel va atacar el sud i totes les infraestructures del Líban: ponts, carreteres, fossin al terreny d'Hesbollah o no. Per debilitar el país. I el país sempre està en reconstrucció, en constant caos, amb les carreteres embussades i les grues de construcció de paisatge; però la vida al país continua com un etern tornar a començar. Diuen que la gent va fugir d'aquests territoris atacats i es van refugiar a les cases d'altres xiïtes en territoris neutres, que no eren atacats. Jo vaig veure famílies que fugien atapeïdes en cotxes vells per les carreteres de Síria. Gràcies a aquesta fugida i la solidaritat de les altres famílies, segons ens van dir, els israelians van veure que no podien guanyar-los i van aturar la guerra. No sé si la solució és tan naïf, segurament que no ho és, però això és el que ens van dir i segur que té la seva part de veritat.

Ruines romanes a Tir

Però per si tot això encara no fos poc, també als afores de Beirut hi ha els camps de refugiats palestins. És difícil parlar de tot això. Diuen que quan van arribar els palestins expulsats dels territoris ocupats, ho van fer armats i que van atacar a la població del Líban. Hi va haver un xoc. Ara viuen en barris a part, sense cap dret, sense ser ciutadans del Líban ni d'enlloc, per això no poden marxar a treballar a l'estranger amb una visa i provar fortuna, tampoc no poden accedir a segons quins oficis al Líban. Són gent condemnada, ignorada a la seva sort. Jo no vaig visitar cap camp d'aquests, tot i que hi ha oficines organitzades per ells per poder explicar el seu cas. Potser la propera vegada que visiti Beirut. Però tornant a la realitat tangible, aquesta gent no interessa a ningú. Són xiïtes (a veure si ho dic bé) i s'unirien a la minoria xiïta del líban, que a la vegada s'alien políticament als cristians, per poder véncer als sunnites, que són la majoria musulmana del país, i que viuen sobretot al nord del país. Si els palestins poguessin votar els resultats polítics canviarien. Això no interessa als països àrabs rics del voltant. Tot això se m'escapa una mica, però crec que va per aquí. La imatge més de prop que tinc d'un d'aquests camps és del que estava al costat de les runes de Tir. Les runes romanes, magnífiques, imponents, sobre la ciutat fenícia i al costat tot de cases mal construïdes on hi viu la gent del nostre segle. 

Enllaços relacionats: Beirut, on els extrems es toquen. Racons del Líban