FOLEGANDROS, TURÍSTICA I RURAL

Folegandros és una illa petita, de Chora i de platges, però també hi descobrim el món rural que caracteritza totes i cada una de les illes que hem visitat. 

La Chora de Folegandros 

La carretera d’onze quilòmetres és ràpida de recórrer mentre s’admiren els penyasegats i s’intueixen bones vistes des de les diverses ermites que estan repartides per les muntanyes. Alguns rètols de fusta indiquen els camins que porten a les ermites o a les platges amagades, moltes d’elles només accessibles a peu o amb barca.

Les ermites es distribueixen entre la carretera i el mar

A l’estiu unes barques turístiques fan el recorregut entre les platges com si es tractés d’un bus. Nosaltres no vam tenir temps de fer grans caminades per l’illa perquè només ens hi vam estar un dia i mig. Tot i així, vam trobar a faltar un dia o dos més per estar-nos-hi.

El Kastro, dins la Chora de Folegandros

De l’illa cal destacar les dues poblacions principals: la Chora, amb totes les comoditats, tipus d’allotjament i restaurants. L’església Panagia i el seu camí zigzaguejant des de la Chora és l'estampa més emblemàtica de l'illa, només es tarda una mitja hora a peu des de la Chora. No cal dir que val la pena pujar-hi per gaudir de les vistes i fins i tot es pot grimpar una mica fins al capdamunt de la muntanya per veure encara millors vistes del port, la Chora i Sikinos.

 Com a tots els pobles, cal perdre-s’hi per descobrir-hi sorpreses com el centre i origen de la ciutat, els carrers del Castro, invulnerables al pas del temps. També la plaça del poble, on a la nit corren els nens grecs mentre els turistes sopen i els cambrers i amos dels negocis juguen al joc de la seducció. A nosaltres ens van seduir al restaurant de la plaça i allà vam sopar els dos dies que hi vam ser. El cambrer romanès ens va parlar d’una cançó de la Sílvia Pérez Cruz dedicada a Folegandros que val la pena escoltar. Tot i així, ell sostenia que l’artista era portuguesa i crec que no el vam poder convèncer del seu veritable origen.

Carrer principal del Kastro, invulnerable al pas del temps

Tranquil·litat a Karavostasi

El port on s'arriba amb el ferry, anomenat Karavostasi, també és un lloc passejar. Les casetes i les barques, els bars a peu de platja el converteixen en un lloc idíl·lic, tranquil, per deixar-se portar per converses amb estranys. Al costat hi ha dues o tres platges molt properes i tranquil·les ideals per banyar-se mentre els barcos de línia van i venen.

Barques i cases configuren la imatge del port

L’altre poble està al nord de l’illa, al final de la carretera, Ano Meria, són cases escampades i restaurants al llarg de la carretera. Nosaltres va triar un restaurant un conegut pel seu matsala, menjar típic de l’illa que consisteix en uns espaguetis gruixuts, però nosaltres no en vam menjar. Vaig llegir que podien ser de cabra, i  després de tants dies veien cabretes per la muntanya se’m va fer un nus a l’estómac.

Pel que fa a les platges, sense agafar les barques turístiques, a més de les cales del port, vam visitar la platja més accessible, Angali, des d'allà vam seguir un caminet de ronda fins Agios Nicolaos, ens vam banyar entre les roques, un paratge molt bonic. El camí de ronda continua i es pot accedir a altres platges.

Des del camí de ronda que surt d'Angali

Al nord vam visitar Agios Georgios, a la qual vam arribar després d’un gran descens sense asfaltar. Caleta molt maca, amb edificis per restaurar i una església.

Després d'un gran descens, Agios Giorgios

També al nord, però a l’altra banda hi ha la platja d’Ambela, on diu que hi ha una bona posta de sol, però el dia estava ennuvolat i no la vam veure. De totes maneres és bonic passejar per l’illa, veure els seus camps i les esglésies repartides per la muntanya estratègicament.

Ermita a la sortida de la Chora

Les ermites guarneixen el paisatge

I, de fet, l’esperit de l’illa el vam copsar anant a l’església Evangelistria, prop de Petousis. En aquest camí vam descobrir la Folegandros rural, amb ases, cabres, gallines… Pagesos que se’n cuiden. Ens agrada veure que l’illa és viva i que no és només una estampa. 

Ases al mig de la carretera anant cap a Petousis

TINOS, L'ILLA DE LES VILES

Tinos es pot definir com una illa sense pretensió que enamora. Tinos és senzilla, té algun racó de glamour i té molt de natural. Se la coneix per la religió i pels colomars. 

Vistes al port de Tinos

RELIGIÓ I COLOMARS

Pelegrina al final de les escales

La religió és la carta de presentació de l’illa. L’església Nostra Senyora de Tinos, Panagia Megalochari, acull l’icona d’una Verge que se suposa que és de l’època bizantina, segle VII,  trobada el 1823 per una monja anomenada Pelagia que va somiar unes quantes vegades el lloc exacte on es trobava la imatge des de la seva cel·la del monestir Dechrovouni. Diuen que molta gent pelegrina des del port fins a l’església per una gran avinguda de genolls, això passa sobretot els dies de festivitat (compte! el 25 de març i el 15 d’agost), dies en què l’illa s’omple de devots, però nosaltres també vam presenciar aquest espectacle un diumenge qualsevol. De fet, del port a l’església hi ha clavada a terra una catifa per ajudar els pelegrins a complir la seva promesa.

Cripta del monestir

El monestir Kechrovouni també mereix una visita, però heu d’anar vestits púdicament, això vol dir, amb màniga llarga i pantalons llargs, no s’admeten vermudes ni per als senyors. 

Referent a la religió, us revelarem un secret: Si visiteu alguna ermita de l’illa, busqueu un petit edifici annex, allò és el cementiri i hi trobareu ple de caraveres que us donen la benvinguda, és una cosa que no havíem vist a cap a altra illa i que resulta certament inquietant. 

Els colomars els veureu per tot arreu, n’hi ha molts que estan pintats de blanc i d’altres que es mantenen rústics. Els venecians, que es van fer forts en aquesta illa més anys que en altres enfront els turcs, van descobrir que la seva carn era molt gustosa i que els excrements constituïen un excel·lent adob per als conreus; així que els van atraure amb aquestes construccions.

Colomars representatius de l'illa

ELS POBLES

Cornisa de marbre

Però el que crec que és imprescindible en aquesta illa i allò que la fa especial són els pobles de muntanya. És clar que a totes les illes els pobles més autèntics estan situats a la màxima alçada, així es defensaven de les invasions i dels pirates. Però en aquest cas els pobles són especialment encantadors. Passejar-hi és un plaer per als ulls, i diria, que també per a l’esperit. Els poblets de Tinos són típicament ciclàdics, és clar, però hi trobem alguns trets especials: sovint la plaça major està protegida amb l’ombra de frondosos arbres i inclou una font edificada en marbre que acull alguna verge. Tots aquests elements apel·len a la fresca i la verdor que més fa falta a l’estiu. Un altra característica especial són les cornises de marbre típiques de l’illa: a sobre de les portes una cornisa semicircular acostuma a representar tot tipus de motius, talment com si es tractés un concurs a l’originalitat.

Així que, els nostres racons preferits i les nostres recomanacions són:

Escultura de Yannoulis Chalepas

En definitiva perdeu-vos per qualsevol poblet de muntanya i gaudiu. El d’obligada visita és Pyrgos, les guies el presenten com l’Hora més bonica de totes les Cíclades, cosa que costa de contradir perquè està plena de detalls preciosos. A més, compta amb dos petits museus de Yannoulis Chalepas, un és la casa on va viure l’artista i en l’altre s’exposen unes quantes escultures en una petita sala. Tot i que hi ha poc material, és una manera més d’aprofundir en l’illa. 

Carrers de Pirgos

També ens ha agradat molt Dyo Choria i Arnados. Tots dos pobles ens agraden moltíssim, sense el glamour de Pirgos, però tampoc cap pretensió són encantadors i els grecs o saben i ho gaudeixen d’allò més. Si ens haguéssim de quedar a algun lloc, seria a aquest. Entre aquests dos pobles i Triantados i Berdemiaros es pot fer un sender que els uneix amb una distància d’uns vint minuts entre poble i poble.

Pobles de muntanya

Volax és un altre poble que surt a les guies perquè l’envolten unes roques negres, i sí, roques n’hi ha, però són marrons. Caminem pel camp, però el lloc no ens diu gaire cosa. Crida l’atenció que totes les portes de les cases estan escrites, com que el grec encara no el llegim, ens quedem amb el dubte, que després ens expliquen que són poemes o sentències, etc. I que és idea d’algú que fa tres o quatre anys va començar a fer-ho i la gent del poble el va seguir.

Colors de les Cíclades

Altres pobles que hem visitat són: Mirsili, poble minúscul que recull a l’entrada tota l’essència de l’illa amb la font i el colomar, allà vam menjar al restaurant Tereza, molt recomanable per la seva ubicació, el bon menjar i l’amabilitat. A Aetofolia també hi vam arribar buscant un restaurant, el Koumaria, petit i amb poca gent, i precisament per això recomanable.

LES PLATGES

El més comú per banyar-se és baixar a les platges de Kardiani o Isternia i deixar-se portar. Nosaltres ens vam parar a Giannaki bay, vam descansar i vam banyar-nos de meravella en una de les cales, on hi ha la taverna Anemonas.

Kolylimpirha, platja al nord, curiosa i atractiva sempre que no faci vent. Per arribar-hi passareu per una zona de verdor sorprenent a l’illa. És una vegetació majoritària de canyes, però també hi ha algun conreu. La platja no us decebrà. Hi ha dos restaurants molt ben situats per gaudir de les vistes. Nosaltres vam anar-hi un dia de vent i no vam poder gaudir d’aquest paratge.

Platja de Kolylimpirha

Camí a Kavalourko

Una platja curiosa, una mica difícil d’arribar-hi perquè s’hi va per un camí sense asfaltar i amb molta pendent és  Livada bay. Platja amb una mena de llac i roques, molt bonic, amb ànecs i un restaurant. Tot i així nosaltres no ens hi vam banyar.

I el nostre moment top: Des de Panormos s’agafa un camí que passa per darrera la platja i es va a Volia i Ag. Thalassa, després es pot caminar una mica i arribar a Kavalourko, un conjunt de roques des del qual es pot arribar nedant a una illeta que hi ha a uns metres; és un bon lloc per fer snorkel.

Panormos

LES CIRERETES DEL PASTÍS

La cirereta del pastís pot ser un castell inexpugnable

A tot arreu es pot posar la cirereta al pastís, en aquesta illa per fer-ho, podeu pujar fins la Exobourgo, no és la muntanya més alta de l’illa, però és la  que es veu des de qualsevol punt i que li dona un altre tret de personalitat per la seva forma irregular. És el poble originari de l’illa i el seu castell, ara mig derruït, és el que va impedir durant uns cent anys que els turs guanyessin l’illa. Si hi heu de pujar el camí més curt és sortir de l’església del sagrat cor, panhellenic pilgrimage of the heart, és una pujada d’un quart d’hora aproximadament i si voleu caminar una mitja hora més, es pot sortir de Xinara.

Baixant d'Exoburgo

I per últim, la cirereta que no falla mai, la posta de sol. Tothom està d'acord que la millor posta de sol de l'illa està a Isternia, però nosaltres la que vam gaudir va ser des de la mateixa Hora, a la part esquerra mirant el port, cap a la platja d’Agios Fokas,  hi ha un petit turonet i des d’allà es pot veure la posta amb l’skyline únic de Tinos.

En aquesta illa vam agafar un airbnb als afores de la ciutat de Tinos. En deu minuts a peu podíem arribar al centre  però teníem un entorn totalment rural i tranquil. Amb una caminada vam arribar a una església preciosa i a l’únic embassament de l’illa.