SKÒPELOS, ENTRE MONESTIRS I MAMMA MIA!

A Skopelos molta gent hi arriba per fer-se selfies als escenaris de la mítica pel·lícula Mamma Mia. I sens dubte ho podran fer. 

Aquí es va gravar el casament de Mamma Mia

Xiringuito d'una de les escenes de Mamma Mia

Skopelos és una illa de naturalesa, però tenyida per una massa turística que, buscant els escenaris de la pel·lícula o el descans de les platges, ha envaït la pau i la verdor que s'intueix en l'essència de l'illa. Així, hi podrem trobar moltes platges de pedres, amb l'aigua transparent, i tavernes a la vora de la mar.

La cala d'Stafylos rep el nom del primer cretenc que va portar la vida minoica a l'illa. Entre aquesta cala i la següent, Velanio, hi ha una petita península que es pot travessar a peu on es troba la tomba d'aquest personatge històric. Per cert, la platja de Velanio té una zona nudista.

Platja Fitou, al costat de la capella de Mamma Mia

Això sí, el lloc més impressionant de l'illa és el cap Amarantos. Allà fins i tot el mes de juliol podreu trobar raconets per banyar-vos sols en un entorn natural. Ah! I també és un dels escenaris de Mamma Mia!

Aigües color turquesa al cap Amarantos

El somni d'un viatge a Grècia

La Chora de Skòpelos se situa al costat del port i ofereix unes vistes i uns racons dignes d'una pel·lícula. Tant si es parteix del port, com si es fa des del castell venecià que corona l'estampa, les vistes de les esglésies amb el rerefons del mar són impressionants. Els carrers més allunyats del port i més costeruts són solitaris amb ple de racons amagats que us faran viure els moments somniats, moments de mediterrani.

I si us voleu allunyar del món terrenal, podeu seguir la ruta dels monestirs a la península de Palouki. 

Únic monjo al monestir de la Transformació

Monestir Evangelista Teodoku, tancat, s'hi pot arribar per una carretera sense asfatar. Està tancat temporalment, però val la pena arribar-s'hi per respirar l'ambient relaxat de la vida monacal. Per una altra carretera, ara asfaltada, s'arriba a la resta de monestirs d'aquesta península. Com, per exemple, el monestir de la Transformació, on només hi viu un monjo.

Monestirs amb història

Monestir Evangelista Teodoku

Respirant aires de pau

L'arxipèlag de les Espòrades continua més a l'est, amb una illa allargassada, més verge i molt amable que és Alònnisos.

ALÒNNISOS: NATURALESA PURA

 Alònnisos és d'aquelles illes que es transformen en una nova Ítaca per als seus visitants. Sempre hi voldran tornar, sempre buscaran el que hi van trobar, i en les hores baixes, l'enyoraran. Encara que,  segons la mitologia, Pèlion, pare d'Aquil·les, no va poder enyorar gaire aquest paratge ja que hi va perdre la vida en una tempesta quan anava a trobar al seu net Neoptólemo. En fi, nosaltres ens quedem amb la idea lluminosa i feliç d'una nova Ítaca idealitzada. 

Colors d'Alònnisos

Alónnisos forma part d'un parc natural i no es pot negar que la natura mana en aquesta illa. El parc comprèn Alonissos, Peristera i unes illes situades al nord, Kyra Panagia, Gioura, Psathoura, Piperi i Sakantzoura. En una d'aquestes illes hi queda un reducte de població de  viuen llops marins (focas monje en castellà), protegides i allunyades del perill del turisme. El parc natural es va crear el 1992 i és el primer que va existir a Grècia. Els llops marins no es poden veure ja que les visites a moltes zones del parc  estan restringides als especialistes, però aquests animalons són un motiu distintiu per als souvenirs de l'illa, així que aquesta espècie només es pot veure en forma de ninot de peluix o de dibuixos sobre bosses, samarretes i barrets a les botigues de la Chora. El parc natural es pot visitar de lluny amb alguna barca turística, però els lleons marins i altres animals, com els dofins, queden fora de la ruta. L'altra alternativa és anar per una carretera en mal estat al nord de l'illa, a Gerakas, i des d'allà divisar les illes que formen part del parc i imaginar la resta. 

Gerakas, enfront de les illes que conformen el parc natural

Banyada enfront les illes inaccessibles

I així, la naturalesa es preserva a l'illa. La carretera que ressegueix la costa est, on hi ha la majoria de platges organitzades, compleix la seva funció. Tanmateix el que sedueix són els camins sense asfaltar que s'endinsen en el bosc i que tant poden conduir a platges remotes, com a caps muntanyosos. El senderisme, doncs, és un punt fort de l'illa, sobretot a la primavera i la tardor. 

Les platges acostumen a ser cales no gaire grans, que es poden recórrer de punta a punta nedant. Totes les platges són de pedra, així que la transparència de l'aigua és magnífica i el fons marí en qualsevol punt pot ser meravellós, corall groc, peixos de colors i bancs de peixos que acompanyen el banyista sorprès.

Platja Giala, la tranquil·litat del matí

El final de la platja

Esperant la posta de sol

La senzillesa del xiringuito

Kokkinokastro

A la platja de Kokkinokastro trobem la història més remota de l'illa. Es creu que en aquest indret és on es situava al segle XVI a.C. la ciutat d'Ikos, fundada pels cretencs i el seu cap mític Stafylos, la tomba del qual trobem a Skópelos. Els minoics van ser els que van introduir l'elaboració de vi a l'illa i la van convertir amb la major activitat econòmica. S'han trobat proves arqueològiques en diferents punts a prop de Kokkinokastro d'assentaments dedicats a l'elaboració del vi i de les tines que els transportaven. De fet existeix un mapa de tots els llocs de l'Àsia i d'Europa on s'han trobat ceràmiques signades amb el nom de la ciutat antiga, Ikos, i que demostren la gran expansió comercial de l'illa. 

És clar, Alónnisos també té una Chora per visitar, per passejar, per embadalir-se dels seus colors i per fer el turista. La Chora va ser destruïda el 1965 per un terratrèmol i els seus habitants es van traslladar a  viure al port, Patitiri. Trenta anys després es va començar la rehabilitació de la ciutat antiga i ara llueix en una barreja d'història i de glamour turístic. 

A part d'aquestes dues poblacions trobem els petitíssims pobles de Steni Vala i Kalamakia, famosos pels seus restaurants de peix fresc, tret de la barca hores abans de ser presentat a taula. Una oportunitat magnífica per donar negoci als  pescadors locals i regalar-se un bon plaer.

Steni Vala des de la carretera

Els restaurants especialitzats en peix

I si l'illa us queda petita, amb una barca es pot arribat a l'illa veïna, Peristera, i seguir gaudint de platges desertes i d'altres tresors amagats.

Això i res més

No oblideu de visitar també la veïna Skòpelos.

PÈLION I ESPORÀDES

 

Després recórrer Macedònia, vam dirigir els nostres passos cap a un altre lloc famós gràcies a la mitologia. Terra dels malvats centaures, paradís vacacional per als déus i lloc inhòspit per a nosaltres. Vam arribar a la península de Pèlion. 

Els centaures són uns éssers que ningú voldria tenir per veïns i amb aquest caràcter se'ns va descobrir la península, molt agrest, amb  grans muntanyes i carreteres tortuoses que feien molt difícil recórrer els pocs quilòmetres que separen les poblacions. Els pobles estaven dispersats per la carretera o pels turons, sense un centre de referència. A més, la nostra experiència va ser traumàtica, ja que un dels gossos errants que corren en ramats i borden desafiants ens va atacar i mossegar. Així que la nostra experiència en aquesta zona no ens deixa dir gaires coses positives, però sí alguna.

Estació de tren a Milies

Pont ideat per De Chirico

Plaça de Milies

Damouchari, a la costa de l'Egeu.
Escenari de Mamma Mia

Plaça de Makrinitsa, el poble més bonic

Arbre encantat de Makrinitsa

Vistes al mar des de Makrinitsa

Centauro's path

De Pèlion el que ens va agradar més és situar-nos en el món de la mitologia i imaginar  els seus boscos fresquets, per exemple el Centauro's path a Portaria, com a indret d'estiueig per als déus quan al cel de l'Olimp feia massa calor. I restituir la idea dels centaures malvats amb la història de Quiron, el culte i bo centaure a qui Pèlion va encomanar l'educació del seu fill Aquil·les. I aquí comença una altra història, la història d'aquest complex personatge i la Ilíada. Caldrien molts dies i moltes lectures per assimilar tots els matisos de la mitologia grega, però, sense dubte, estar al lloc que sobre paper imprès sembla tan llunyà emociona i acosta les històries remotes a la nostra realitat.

També cal dir que ens vam quedar a l'entrada de la península, volíem fer una incursió al sud, però el camí volia tant de temps que ho vam deixar córrer. És un lloc que demana calma en la seva visita i instal·lar-se en els diferents llocs que es volen visitar. No és pràctic anar i tornar al mateix camp base. Potser el sud, menys abrupte i menys concorregut ens hagués fet una altra impressió.

De fet, el pas per Pèlion va ser una excusa per agafar el ferry a Volos i anar a les illes Esporàdes. A l'estiu hi ha moltes opcions per arribar a aquest arxipèlag, però nosaltres vam triar la més és tradicional, que és sortir del port de Volos i resseguir tota la península fins arribar a l'encreuament de les illes d'Evia i Skíathos. 

Port d'Skiathos, camí cap a Skòpelos

No vam visitar Skíathos. Ens van espantar els qualificatius de "molt turístic" i "de nit animada". Tot i així, hi vam passar l'últim dia del viatge dia esperant l'avió que ens portaria a Atenes i d'Atenes a Barcelona. Per cent, no sabíem que el de Skíathos és l'aeroport més perillós d'Europa segons diuen, sobretot a l'hora d'aterrar perquè la pista està tocant al mar.  La impressió d'illa hiperturística es va reafirmar. Però, és clar, només vam poder copsar l'ambient del port.

La resta de dies vam gaudir de la verdor de Skòpelos i de la tranquil·litat de l'idíl·lica Alònnisos.