SANTORINI, MÉS QUE UNA FOTOGRAFIA

1r dia

Arribada a Santorini a les 4 de la matinada en vol directe des de Barcelona. El preu el mes de juliol era d'uns 150e amb maleta inclosa. Vam ser agosarats i no vam agafar hotel aquella nit. Tot i així, vam demanar a l'hotel que havíem contractat per dues nits si ens vindrien a buscar a l'aeroport. Ho van fer. Després de molt pensar, vam triar un hotel a Thira mateix, però a la zona més allunyada de la caldera, no resultava excessivament car, però cal reservar-ho amb temps per poder triar el millor dintre de la categoria. A part, no ho vam comprovar però crec que haguéssim trobat allotjament in situ. Vam poder descansar una mica al vestíbul i després vam tenir el primer flash del viatge, allò que un sap que és un dels moments que valen per tot el que pugui venir.

L'alba a Thira

A les sis del matí, amb els primers ratjos de sol, vam descobrir la ciutat deserta de Thira, normalment tan atapeïda de gent i la caldera que inspira tantes pàgines de guies turístiques. Fantàstic, increïble. El primer moment i ja ens havíem trobat de cara a cara amb la Grècia amable i estètica que buscàvem. Vam fer mil fotos, és clar.

Quan els negocis començaven a funcionar vam poder esmorzar, mentre contemplàvem com grups d'ases comandats per un home baixaven les escales que porten al port vell de l'illa, al qual es pot accedir a peu, en ase o en telefèric.

Seguidament, ja motoritzats i una mica adormits, vam començar la visita a l'illa: vam dirigir-nos cap a Akrotini. Després de diverses parades per la carretera vam visitar l'església d'aquest poble i el far que hi ha a prop. També diverses platges com la Platja Roja.

Platja de Perissa

A la tarda vam dirigir-nos a les platges més populars de Perissa, Perivolos i S. Giorgio. No són platges excel·lents des del nostre punt de vista, però són de les millors de l'illa, amb tota la infraestructura turística i bons preus. Els apartaments estan a meitat de preu que a Thira i tota la banda de la caldera, per tant també és una bona opció per estar-se. S'hi arriba en 10 minuts en cotxe o moto. No li vam fer cap lleig a l'aigua i ens hi vam banyar ben a gust.

Finalment, per acabar el dia, l'imprescindible de Santorini: la posta de sol a la caldera. Aquesta vegada des de Thira. Quina bellesa! I quina pau malgrat estar envoltats de gent!

2n dia

El dia abans havíem contractat una excursió al cràter del volcà i a Thirassia. Un dia de relax mental, “que ens hi portin!”. Va ser una excursió totalment recomanable: visita i pujada al volcà, una banyada en aigües sulfuroses i dues hores a Thirassia. No vam pujar al poble, però el port ens va encantar, ens vam poder banyar, fer un reportatge ampli de fotos, dinar...

El cràter davant l'illa de Santorini

Aquest dia vam anar a veure la posta de sol seguint Thira cap al nord. Vam descobrir uns apartaments de luxe, poquíssima gent passejant i una posta de sol impressionant com la del dia anterior. Un altre flash: amb la llum de la posta el so d'una arpa que s'expandia per l'aire, la feia sonar una noia des d'una terrassa d'apartaments.

Aquestes són les nostres dues postes de sol a l'illa. Vam comprovar que la caldera és hipnòtica i ja sentíem enyorança perquè l'endemà ja no seríem davant d'aquell espectacle. 



A qualsevol hora la caldera era captivadora.

3r dia

Al matí visita a Oia. És visita obligatòria. Allà es troba la típica imatge de totes les fotos hagudes i per haver. I és una imatge que s'ha d'aconseguir. Nosaltres hi vam arribar a l'hora dels creuers i la gentada, així que va ser una missió dificil, però no impossible. Tota la calor i el contacte humà valen la fotografia final. Oia ens va semblar un lloc reconstruït després del terratrèmol del amb la intenció d'acollir un turisme selecte. Diuen que aquí hi ha la millor posta de sol, nosaltres no ho vam comprovar, però crec del cert que qualsevol lloc és bo per veure-la i no cal contemplar-la enmig d'una munió de gent.

Oia, la imatge de Santorini

A la tarda vam agafar el vaixell cap a Milos.  

Enllaços relacionats: Milos, Naxos, Santorini, Mikonos.

MILOS, ON ÉS LA VENUS DE MILOS?

Un ferry ens va portar des de Santorini a Milos. Després de dues hores a bord vam arribar al seu port, Adamas. Ens vam acomodar a l'estudi que havíem triat el dia abans per internet. Tot quedava a la dreta del port, nosaltres estàvem a l'esquerra, a prop de la platja de Lagada. En arribar, les impressions no van ser gaire bones, ens hi vam estar cinc dies i al final ens feia llàstima marxar-ne. Ja coneixíem tota la gent del barri, la mestressa de la casa i tot ens resultava extremadament entranyable. Els apartaments eren el KalliopiApartments. N'hi ha molts més d'iguals condicions i preu.

Milos és l'illa d'Afrodita. Allà es va trobar la coneguda figura de la Venus que avui s'exposa al Louvre, sense braços perquè es van trencar durant el trasllat.

Klima, petit poble de pescadors

1r dia

Vam començar la ruta a Klima un poblet de pescadors de postal. Les cases de colors gairebé banyades per un aigua transparent i tranquil·la ens van començar a impregnar de la personalitat singular de Milos. Als baixos de les cases hi havia alguna botigueta de souvenirs, potser per l'espai, potser per la simpatia de les mestresses d'aquests negocis tot resultava atractiu i temptador. L'ambient eren famílies que cuinaven mentre es mullaven els peus i alguns turistes, pocs, que feien fotos i marxaven.

Després vam anar a la capital: Plaka. Buscàvem un lloc per menjar i pensàvem que res era millor que una ciutat. Però ens vam trobar amb un poblet de cases blanques, encaramat a una muntanya. Les nostres expectatives no paraven de veure's modificades. A Plaka és bonic passejar-hi de nit, sopar en algun restaurantet, mirar les botiguetes... Però abans, cal haver pujat al castell per contemplar la posta de sol típica i recomada d'aquesta illa. 
Gaudireu d'unes vistes espectaculars.

Jaciment on es va trobar la Venus

Per aquesta zona trobareu les restes d'un amfiteatre i el lloc on es va trobar la Venus. És parada obligada per als amants de l'arqueologia, ja que és, crec, l'únic jaciment de l'illa. Al costat mateix, les catacumbes, nosaltres no les vam visitar però estan molt recomanades. Cal consultar bé els horaris perquè no són gaire amplis.

2n dia

Vida al costat del mar

Visita a les cales del nord. No tenen desperdici. S'hi pot arribar fàcilment en cotxe. Recomanaria totes les que vam visitar sense excepció. La joia de corona, però, és Sarakiniko, un complex de roques blanques al·lucinants. Al mes de juliol jo pensava trobar més gent pertot arreu, però no va ser així, tot resultava extremadament tranquil. És important tenir en compte el vent. Aquell dia no en feia i l'aigua del mar estava magnífica.

Vam visitar Firopotamos, Mandrakia, Mitakas, Pachena. Sarakiniko

Sarakiniko, la joia de la corona

3r dia

Dia dedicat a descobrir les platges del sud. Aquest dia feia vent i algunes platges que ens imaginàvem d'aigües transparents ens van decepcionar una mica.

Provatas, Firiplaka, Sostis, Kipos.

Ens va agradar Firiplaka, també emmarcada amb roques blanques, que esdevenen de molts colors, vermell, groc, granatós, és apassionant contemplar-los si es passeja una mica més enllà dels para-sols.

Kipos més que una platja és un restaurant senzill amb vistes al mar, que ofereix una atracció interessantíssima: una excursió a les platges inaccessibles de Gerontes i l'arxifamosa Kleftiko.

Al port d'Adamas ens van oferir una excursió molt més llarga per 60e. Ningú no ens havia parlat d'aquesta opció que vam trobar a Kipos, era més curta però també més econòmica, 18e. És una sortida fantàstica i totalment recomanable.

Platja de Firiplaka

Roques de colors

4t dia

Vam atansar-nos al nord-est de l'illa: Apollonia. De camí vam visitar Palafragas i Filakopi. El problema va ser el vent, que feia que fins i tot fossin unes cales perilloses. Bon paisatge però poc bany.

Comença la nit a Apollonia

Les coses van canviar quan vam arribar a Apollonia. Crèiem que trobaríem un desplegament turístic impressionant, però una vegada més ens equivocàvem. Allà tot era calma, el mar en calma, la gent tranquil·la xipotejant a l'aigua. Els restaurants voltant la badia amb clientel·la, però sense atabalar. A la zona d'Apollon, darrera un complex d'apartaments, hi ha una zona amb piscines naturals on es pot fer snorkel. Ens va agradar tant que vam esperar a veure-hi la posta de sol. Un espai per descansar i veure passar els dies amb totes les comoditats de les estructures turístiques.

5è dia

Excursió a Kleftiko. Gran banyada entre les formacions rocoses, atravessant els túnels naturals que conformen, admirant els seus colors canviants. Vam arribar a la platja natural per agafar forces i continuar cap als llocs més allunyats dels vaixells, on les roques encara vam descobrir més formes originals, impensables, de la naturalesa. No ens hi haguéssim mogut en hores, però el vaixell ens esperava per tornar.

Kleftiko, la imatge de Milos

Kleftiko, un bany de coves espectaculars

Cal tenir en compte també el vent. Els organitzadors de l'excursió van preveure el dia adient dos dies abans. 

No hi ha com deixar-se aconsellar per la gent de la zona.

Enllaços relacionats: Milos, Naxos, Santorini, Mikonos.

NAXOS, QUE DEMETER ENS PROTEGEIXI!

El jaciment més important de Naxos és el Temple de Demeter, data del segle VI a.C. i està dedicat a la deessa Demeter que protegia la successió cíclica de les estacions, cabdals per a l'agricultura i la vida en general. També ens va protegir a nosaltres, per tal que la vida continués el seu curs d'estius, tardors, hiverns i primaveres, ja que a la sortida del temple vam tenir un accident de moto. Finalment, no va ser greu i després de l'ensurt, vam acabar de visitar l'illa com vam poder, per tant encara ens devien quedar paratges per descobrir que no queden recollits aquí.

A Naxos hi vam estar 6 dies. Aquesta illa ens aportava un canvi de paisatge respecte a la resta, és la més gran de les Cíclades i la més muntanyosa. Ara bé, que ningú no s'esperi un paisatge pirinenc a Naxos, més aviat trobarà una semblança força important amb les muntanyes que acompanyen l'Ebre en el seu últim tram.

Chora des de la porta d'Apol·lo

Chora. La capital d'aquesta illa és bonica i entranyable com totes. Destaca la porta d'Apol·lo al final del passeig de mar. Una visita que es converteix en fantàstica si la fem a l'hora de la posta de sol un dia de bonança. La ciutat és maca per passejar-hi, deixar-se seduir per algun souvenir amb segell artístic i conèixer alguna església, etc. Tot i així, és un lloc molt turístic, qui busqui pau hi pot anar de visita però no cal que s'hi instal·li.

La porta d'Apol·lo a l'hora màgica

Agios Giorgios. Molt a prop de la capital. S'hi pot arribar a peu en 10 minuts com a molt. També és un lloc amb molta gent i oferta turística de tot tipus. La seva platja forma una badia d'aigua tranquil·la i transparent, tot i la quantitat de para-sols i gent que hi ha a la sorra. És maco visitar-la al capvespre quan es buida de gent i queda com un paratge quasi verge.

A partir d'Agia Anna cap al sud, les platges, sempre agradables i d'aigües transparents són cada vegada menys poblades. Agia Anna manté un equilibri entre la infraestructura turística i la tranquil·litat. Com més al sud (Plaka, Mikri Vigla, Katraki) més verges són les platges, però fins a l'extrem sud hi podem trobar apartaments.

Una vegada al sud hi ha una sèrie de cales que inviten a buscar-hi un raconet i estar en remull una bona estona.

Plaka, una platja quasi verge

Poble de muntanya a Naxos

Un atractiu d'aquesta illa són els pobles de muntanya. Chalki és el més preparat per rebre turisme. De fet, però, el poble són dos carrers ben bufons, amb botiguetes i restaurantets. Des d'allà estan indicades moltes excursions a peu.

També trobem Kinidaros i Filoti. Són bonics per passar-hi una estona saludant a la seva gent, gaudint de la fresqueta al cafè de la plaça, pujant i baixant pels carrerons costeruts, dinant o sopant en un dels seus restaurants. Allà hi ha pocs turistes estrangers i crec que pocs apartaments per llogar. 

Sempre hi ha tres esglèsies a la vista

Però el poble que no us podeu perdre és Apiranthos. Les guies ja ho diuen, un poble diferent, molt gelós dels seus costums, la semblança amb les tradicions i el parlar de Creta fa pensar que els seus habitants són descendents de cretencs que el segle X es van traslladar a Naxos. Tot això es respira caminant pels seus carrers. Es podria dir que és un poble fet de marbre: escales, carrers, cases, tot és brillant i blanc, elegant. La gent pren cafè al mirador cap a la muntanya i se saluden entre ells mentre observen els visitants d'un sol dia com vénen i van. És d'aquells llocs que un recorda amb un cert enyor. Des d'aquí també està indicada alguna excursió a peu interessant.

A més a més, mentre aneu d'un poble a un altre, trobareu indicacions que us guiaran a esglésies o castells.

Temple de Demeter, el nostre protector

Una altra cosa que heu de fer a Naxos és visitar els Kuoros. Els dos que estan a Melanes i el que està a Apol·lonas. També hi trobareu el temple de Demeter, molt interessant de visitar juntament amb el museu que el complementa.

Al Kuoros d'Apol·lonas hi podeu arribar per la carretera que surt de Chora resseguint la costa. Trobareu un poble tranquil i agradable amb dues petites badies per banyar-se. Just davant del poble hi ha un desviament per arribar fins al Kouros més gran de l'illa.

Quan vam marxar amb el ferry cap a Mikonos vam fer parada a Paros, crec que Paros també és una bona illa per visitar.

Enllaços relacionats: Milos, Naxos, Santorini, Mikonos.

MIKONOS, LA FOTOGRAFIA

Esglesia de Paraportiani, la més antiga de Mikonos

Mikonos és una illa arxiconeguda. Així doncs, una visió ràpida d'allò que pot no ser tan popular.

Ens vam instal·lar a Agios Giorgios. Una cala molt concorreguda i semblant a totes les altres del sud de l'illa. Per als amants de l'arqueologia, però, serà bo saber que des d'aquí surten uns vaixells van a l'illa de Delos. De Mikonos també en surten, però segons on us esteu, pot resultar més fàcil sortir des d'aquesta cala.

És bona idea visitar el minúscul poble d'interior, Ano Mera, a la seva plaça podreu dinar o sopar en un ambient relaxat.

Platja al nord d'Agios Sostis

Les cales del nord no estan tan massificades. Panormos i Agios Sostis són les més conegudes i accessibles d'aquesta zona. A Agios Sostis podeu intentar dinar al restaurantet de la cala, dic intentar perquè sempre hi ha una cua que demana molta paciència. Ha d'estar bonissim, però nosaltres no ho podem corroborar, no vam tenir paciència. Si seguiu la carretera cap al nord només una mica, trobareu una platja verge, amb molt poca gent i raconets per instal·lar-vos. Aquesta zona, però, està en procés de construcció, és a dir, que pot canviar fàcilment en poc temps.

La fascinació del més conegut

Finalment, no ens enganyem, de Mikonos ens agrada la vista de la Petita Venècia i els molins que la vigilen a l'altra banda de la badia. Ens agrada caminar pels seus carrerons encara que estiguin plens de souvenirs i restaurants. Ens agrada deixar passar el temps estirats a la tombona, torrar-nos la pell per lluir-la després. A Mikonos cal fer el que mani l'illa i deixar-se portar, que les coses flueixin sense el fre de la nostra voluntat.

Enllaços relacionats: Milos, Naxos, Santorini, Mikonos.

FINGER LAKES, NATURA QUE CAPTIVA

L'estiu del 2013 vam tenir l'oportunitat de visitar una de les zones dels EEUU que no figura en els destins principals dels viatgers del continent europeu. Un familiar que s'havia traslladat a viure a Ithaca ens hi va convidar. Es tracta de la zona dels Finger Lakes a l'estat de Nova York. Buscant informació per internet d'aquesta zona em vaig adonar que era difícil trobar-ne, només una resposta en un fòrum d'algú que hi havia viscut em va guiar una mica i, la veritat, em va descobrir uns paratges fantàstics.

Per moure's i visitar la zona és del tot imprescindible el lloguer d'un cotxe. Les distàncies són sempre llargues, però valen molt la pena. Nosaltres el vam llogar a l'aeroport d'Ithaca. No ens va sortir barat, potser vosaltres us en podeu sortir millor!

És un viatge de molts quilòmetres, sobretot a les sortides cap a les Cascades del Niàgara, cap a la zona de les 1000 illes i el Lecthworth State Park.

1r dia: Arribada i primer apropament a Ithaca

2n dia: visita a Ithaca, el llac Cayuga, i la Universitat de Cornell

3r dia: visita a Taughannock Falls State Park

4t dia: excursió a les cascades del Niàgara

5è dia: visita a Letchworth State Park

6è dia: Descans. Visita a Aurora cap al tard

7è dia: Visita a Sèneca i Watkins Glen

8è i 9è dia: Excursió a la zona de les 1000 illes

10è dia: Fi de la nostra estada a Ithaca

1r dia:

Ithaca

Arribada a Ithaca, a l'extrem sud del llac Cayuga, un dels anomenats Finger Lakes, després de cinc hores d'autobús des de l'estació central de Nova York, també s'hi pot arribar per un aeroport local.

Com de pel·lícula

Cal dir que tot allò que veiem a les pel·lícules americanes és real, així que passejar per un dels pobles d'EEUU és com donar un volt per un escenari cinematogràfic: les cases de fusta, baixes, les banderes a la barana del porxo, cada porxo amb la seva cadira, els carrers rectes, els rètols lluminosos d”open” als bars i restaurants. També hi vam descobrir algun rètol reivindicatiu i molts d'altres de propaganda per les eleccions. 

Fes que el salari mínim
sigui un salari digne

El primer dia vam sortir a passejar “pel poble” i amb la calor del mes d'agost, amb els carrers llarguíssims i amb el nostre afany d'abarcar-ho tot, vam acabar rebentats. Els pobles d'Estats Units no són per ser visitats a peu. Cal agafar el cotxe i mirar. A Ithaca hi ha un centre de dos carrers, un dels quals estaven reformant, on es poden trobar botiguetes i molts restaurants amb cuina de tot el món. Aquesta part és la que cal visitar a peu per conèixer la població.

També, amb cotxe, vam visitar l'Stewart Park, que està a tocar del llac per la seva part sud. En realitat, és una esplanada de gespa molt ben cuidada, amb un pàrquing immens al costat, amb vistes al llac. No hi ha res més, no hi ha bars, ni xiringuitos, ni res, només la pau i el relax de mirar l'aigua.

Tranquil·litat a Stewart Park

2n dia
Ithaca

Vista de la Universitat des del Museu

Ithaca es coneix per la seva universitat, Cornell University, una universitat situada en el 17è lloc entre les millors del món, molt gran, inspirada en les universitats de la Gran Bretanya. Es situa en un turó i és interessant visitar-la, des del punt de vista arquitectònic i d'estil de vida dels estudiants americans. És molt recomanable la visita del seu museu, Johnson Museum of Art, que destaca per la seva arquitectura. Des de la cinquena planta es tenen unes vistes panoràmiques molt maques de la Universitat i el seu entorn. Al seu interior hi podem trobar temàtiques ben diferents, però amb un valor que sorprèn. Hi ha un apartat dedicat a Àsia, pintures i dibuixos des del segle XV, una col·lecció d'art contemporani i una col·lecció d'antiguitats d'Africa i precolombines.

A aquesta visita s'hi pot dedicar tot un matí.

A la tarda vam visitar en cotxe unes cascades que hi ha dintre la localitat d'Ithaca, però com que ens hi van acompanyar no recordo ben bé on es situaven. Es tracta d'unes cascades que estan molt a prop del poble. Per començar a fer-se a l'idea de què cal esperar de la zona. Són molt maques, s'aparca just al davant i la gent hi va a passar la tarda, però no us espereu de cap manera cap aglomeració.

3r dia

Taughannock Falls State Park

Cascada de Taughannock

Després de descansar i fer vida familiar al matí, a la tarda vam visitar Taughannock Falls State Park.

Des d'Ithaca, seguint el llac per la part oest cap al nord. Trobareu la indicació potser al cap de mitja hora de conduir. Cal aparcar el cotxe en un aparcament ben senyalitzat a mà dreta i seguir el camí que queda a l'esquerra de la carretera. Al cap de mitja hora de passejar a peu s'arriba a les cascades.

4t dia

Cascades del Niàgara

Cascades del Niagara des de EEUU

Vam marxar de bon matí, això significa les 8 del matí cap a les famoses Cascades del Niàgara. Hi vam arribar tres hores més tard després de perdre'ns. El GPS ens portava a un lloc que era com un polígon industrial. Ens van sortir dos senyors que ja ens van preguntar fent broma si el GPS ens havia portat fins allà, es veu que estan mal configurats i no paren de rebre gent perduda a la seva fàbrica. Ells ens van indicar com arribar-hi.

Des de The hurricane

Des del The hurricane

Vam aparcar a fora el poble, tot i que tots els indicadors ens hi portaven; no vam haver de pagar, tot i que semblava que no s'hi podia aparcar, ho vam preguntar i ens van dir que sí que es podia.

No cal gaire informació sobre aquest lloc espectacular perquè les guies en van plenes. Jo pensava que em trobaria atabalada de turistes i no va ser així. Hi havia gent, és clar, però en cap cas em vaig trobar com en un parc temàtic (com a vegades passa).

La majestuositat del paisatge i el soroll de l'aigua només es capten in situ. És a dir, que les fotografies que heu vist es veuran superades clarament per l'espectacle natural.

Nosaltres no vam passar la frontera a Canadà, teníem por de les cues, sobretot de tornada a EEUU i, efectivament, vam veure de lluny molta cua. Tothom diu que des del cantó canadenc es veuen millor i deu ser veritat, però nosaltres en vam tenir suficient de veure-les des del cantó americà i estalviar-nos la cua.

Com a atraccions que t'acosten a les cascades són imprescindibles per al meu gust “Maid of the mist”, que és un vaixell que et porta fins sota la cascada més gran, és indiferent agafar el vaixell des d'un costat o l'altre; i “The hurricain”, molt divertida.

Al poble hi ha molta oferta per quedar-se a dormir i veure a la nit l'espectacle de llums. Alguns dies hi ha focs artificials.

5è dia

Letchworth State Park

A una hora i mitja de les cascades del Niàgara, cap a dues hores i mitja d'Ithaca. Es pot visitar de camí a les cascades. És un parc més gran que el de Watkins Creek. Es visita en cotxe, seguint la carretera que travessa el parc. Sovint trobareu llocs per aparcar el cotxe i contemplar el paisatge o caminar un trosset i acostar-se al riu que travessa la gorja.

Vam dinar a l'únic restaurant que hi ha al mig del parc, Glen Iris Inn. És una caseta molt maca i sembla car, de dintre és molt elegant, però no ho vam trobar gens car i estava molt bo!

Es diu que aquest parc és el Canyó del Colorado de l'est dels EEUU.

Una visita molt recomanable.

Tornada a Ithaca

6è dia

El poble d'Aurora

Al matí cal un descans. Cap al tard visitem Aurora. És un poble que està seguint el llac d'Ithaca, costa est cap al nord. Potser tardareu una hora a arribar-hi. Està bé anar-hi per veure la posta de sol al llac. El poble també és agradable per passejar.

Els cellers

Nosaltres no ho vam fer, però una de les activitats que es poden realitzar a la zona és la visita de cellers i vinyes. Trobareu un mapa amb totes les vinyes senyalitzades, només cal triar la que tingueu més a prop.

7è dia

Seneca i Watkins Creek

 sol després de la pluja

El poble de Seneca està a l'extrem sud del llac Seneca (en aquest cas es segueix la lògica), a l'oest d'Ithaca. Es tarda uns tres quarts d'hora a arribar-hi. El poble mereix una volta, però amb cotxe, i després deixar-se perdre per alguns dels carrers principals, sobretot si hi ha mercat al carrer.

Cal seguir els indicadors cap a Watkins Glen, fàcil de trobar. Aquest parc té dues entrades. Totalment recomanable entrar per l'entrada nord (potser dubtareu de quin camí agafar perquè entremig hi ha una zona de pícnic, etc, però al final s'hi arriba). A l'entrar a l'aparcament us faran pagar uns 8 e per vehicle, però tot el que pagueu valdrà la pena. Entrar pel nord fa que sigui més fàcil el recorregut i, a més, que la sorpresa més grata la trobem al final. El recorregut està totalment marcat i només cal seguir-lo, meravellar-se i fer moltes fotos.

Quan acabeu el recorregut, arribareu a la sortida sud, un autobús us pujarà fins al vostre cotxe, això també s'ha de pagar, si no, es pot fer el recorregut invers, tot depèn de la forma física de cada u.

Si a algú li costa baixar escales o caminar es pot visitar només la part sud, això ja valdrà la pena.

8è i 9è dia

La zona de les mil illes

Des del llac Ontario, un dels cinc Grans Llacs d'EEUU, s'inicia el St Lawrence River, que marca la frontera entre EEUU i Canadà. Aquest riu travessa Montréal i s'eixampla a la ciutat de Québec. Allà on les aigües del llac Ontario comencen el camí cap al mar, sorgeixen unes illes minúscules durant uns quilòmetres formant un paisatge ben peculiar.

Les illes es poden veure des de EEUU o des de Canadà. Nosaltres vam fer-ho des de les dues parts des del poble canadenc Brockville a l'americà Clayton.

Ens va agradar més la part americana, sobretot Clayton , el vam trobar molt autèntic i amb una infrastructura adequada per al turisme. En canvi, la part canadenca ens va ser més difícil de visitar perquè hi havia moltes zones privades que tancaven l'accés al canal i a la vista de les illes.

Vam dormir a Brockville i no ens va agradar gens el poble, potser teníem mal dia, o potser hagués estat millor allotjar-nos a Gananoque.

Des de qualsevol poble del recorregut, sigui americà o canadenc, podreu trobar excursions que visiten les illes. Nosaltres no ho vam fer, però val la pena fer-ho!

Arribada a Ithaca

10è dia

Dia de descans i comiats. Havia estat un bon viatge!

RACONS DEL LÍBAN

I tot això és Beirut. I Beirut ens ha portat a fer referència de la resta del Líban. Al sud i al centre els xiïtes i al nord els sunnites. I al centre tocant al mar, els cristians. I tot barrejat. Destacar les restes arqueològiques, que són inesperades enmig de tot aquesta situació. Les ciutats que s'alcen encara ara cada quaranta quilòmetres, perquè era el que podien aguantar els fenicis navegant abans d'haver de tornar a agafar provisions i aprofitar per fer negocis, així trobem de sud a nord: Tir, Sidon, Beirut, Biblos, Batroun, Trípoli. Cada una d'aquestes poblacions té un encant especial. I sempre, el mar present i el seu passat de comerciants. Així que destacaré també les impressions:

Sidón

La impressió de saber que el port fenici de Tir encara està sota al mar, per sota de la gent que es banya a les seves platges.

Sidon: gairebé res, la medina molt restaurada i, a més, hi vam arribar a una hora en què estava tot tancat. L'ambient del carrer era una mica desagradable, amb gent, bé, homes, que miraven molt i deien coses que tenien la musiqueta de la riota. Es pot dir que va ser l'únic lloc on vaig tenir aquesta impressió.

Comerciants a Trípoli

Un carrer de Trípoli

Trípoli: és Damasc. Hi vaig reconèixer la Via Recta  i els carrers de Damasc. La ciutat es veia pobra, també hi havia testimonis de guerra en forma de metralla a les parets dels edificis. Als carrers hi havia molta gent i nens que jugaven sense por als grans, d'una manera una mica salvatge. Un ambient totalment diferent a Beirut. La gent, però, reia i mirava amb curiositat sana quan passàvem i no feia ni molt menys la mateixa sensació que a Sidón. Però per demostrar que res és blanc o negre, a la part de la ciutat nova (com també té Damasc) hi havia la pastisseria més xic, fresca i organitzada de tot el Líban.

La tranquil·litat a Baudrun

I un racó que gairebé no surt a les guies i que em va enamorar. Allò que quan hi arribes no saps per què tens la sensació que t'hi quedaries, aquest lloc és Baudrun. Un poble costaner, petit, sense estar restaurat d'una manera tan evident com altres indrets, amb casetes precioses, amb una església amb porxos que toquen al mar i una muralla fenícia que de tants anys que hi és sembla feta per la naturalesa. També un lloc per tornar en el futur.

Coses soltes:

Les criades d'origen hindú que tenien les famílies de nou rics. Eren nenes de 13 a 15 anys. El govern ha fet una llei que permet portar aquestes nenes (suposo que també altres tipus de treballadors) durant tres anys. Aquestes nenes passen a ser les criades de la família, vesteix molt anar a la platja tota la família i la criada, que sempre es distingeix per la seva pell més fosca. Escena: en un restaurant a l'aire lliure a prop del mar, amb molta gent, en una taula, una família: el pare i la mare, d'uns quaranta anys, benplantats, la nena adolescent d'uns 16 anys amb la cara més típica de les nenes de 16 anys quan estan amb la família, és a dir, amb cara de dir què coi faig aquí si jo vull estar a la meva bola. Una nena i dos nens més petits, distrets, quiets. La criada, més joveneta que la nena de 16 anys, amb l'expressió de tristesa dissimulada amb un somriure. És l'única de la taula que intenta somriure. Els altres estan seriosos, ningú diu res, tampoc no sembla que hagin tingut una discussió recentment, sembla més aviat que són així. Tres anys aguantant la prepotència i la frustració d'una família libanesa benestant.

La bellesa de la gent libanesa. Què guapos són! No cal dir les noies que s'arreglen tant, però les altres, també. Són guapes. I els nois ferms i amb fesomies perfectes. No vaig trobar una manera millor de començar el dia que anar a prendre el cafè a un hotel proper a la residència on ens estàvem i relagar als ulls aquell bé de Déu de bellesa masculina recent vestida i perfumada. 
Al final de tot, la part frívola de Beirut no m'havia deixat indiferent.  

Enllaços relacionats: Beirut, on els extrems es toquen. Beirut, on els extrems es toquen II

BEIURT, ON ELS EXTREMS ES TOQUEN

Les meves impressions sobre el viatge al Líban seran un seguit de sensacions que no vull que es perdin en el temps. La necessitat d'escriure sobre aquest viatge neix de la fascinació de conèixer de primera mà el que sempre ens ha arribat a través de notícies, generalment dolentes; de veure els escenaris que configuren la història actual, fins i tot quan la història actual no en fa referència.

Tenir present la data del viatge en el cas del Líban és molt més important que en altres indrets. Jo hi vaig ser l’agost de 2009. Hi havia pau. Vaig estar-hi 15 dies estudiant àrab a Beirut i visitant el país.

Carrer de Beirut

La primera impressió en començar la passejada per Beirut és el contrast. Els edificis són els testimonis de totes les ferides i aspiracions de la ciutat. El que més impressiona al principi és veure una casa totalment debastada, amb roba estesa als balcons, al costat d'un edifici, generalment un hotel, luxós i construït seguint els cànons més moderns. També és veure un munt de grues pertot arreu. És una ciutat en construcció. Impressió que ho il·lustra: una nit vam anar al Blue Note, al barri de Hamra. És un local que podria estar a qualsevol altra ciutat, ens vam deixar embolcallar per un jazz suau tot menjant mezzes i bevent Almaza. Quan vam decidir sortir, ho vam fer per la porta d'un edifici antic i restaurat amb gust, que podria estar a l'Eixample. El gran cop d'efecte va ser sortir-ne i trobar-nos amb un soroll ensordidor i amb la violència de tres excavadores que, a les dotze de la nit, feien els fonaments de la casa del costat. Això és Beirut.

Quan un ja ha intentat recórrer més els seus carrers s'adona que Beirut no és una ciutat per passejar-hi. Constantment està tallada per grans nusos de circulació, el soroll de les obres incomoda, i, a més, si és agost, la calor et mata. Així que el doble descobriment és que els beirutís agafen service, que vol dir taxi, per anar a tot arreu (això permet explicar perquè sempre tenen un aspecte magnífic) i que la ciutat es divideix per barris.

La Corniche de Beirut

Hamra, el primer que vaig visitar. És veritat que és com el carrer Pelai, però jo m'hi vaig trobar molt millor que al carrer Pelai, vés a saber per què. Llibreries, botigues de tots els nivells, restauració, i cada carrer, com és propi de Beirut, amb la seva personalitat. Hi ha un carrer on tot són kebabs i botigues de sucs de fruita per menjar i beure al carrer. Aquí no hi busqueu cervesa perquè estem en un barri musulmà. Però la varietat  continua estant-hi present. A uns quants carrers, tocant a la Corniche, la Universitat Americana. Immensa, ordenada, neta, una illa dins de Beirut. Un altre contrast. I la Corniche... a mi em va faltar temps per viure la Cornicle. El meu desig era d'asseure'm allà amb una cadireta, mirar la gent i gaudir de la posta de sol, de la gent que fa footing, dels grups d'homes que fumen narguile, dels nois que pesquen, de les noies, famílies, gent que passeja. Em va faltar temps per gaudir-ne, per això sé que hi tornaré.

Contrast arquitectònic de Beirut

Hamra és un barri que durant la guerra va ser debastat i que està sent reconstruït, amb edificis alts, amb mesquites, amb edificis funcionals, però que té el mar com a principal reclam. També podríem entrar a parlar dels clubs privats. Aquells que tallen l'accés al mar, que tenen unes vistes immillorables i que representen una classe social beirutí concreta: aquells que treballen a l'estranger, principalment als països àrabs rics, com Dubai o Aràbia Saudí. Ells són els nou rics, els veureu amb els seus super quatre x quatre últim model per anar per la ciutat, amb el seu aspecte de nina Nancy i d'anunci. Però potser simplement  són gent que recupera l'ambient, superficial però autèntic, que diuen que hi havia abans de la guerra. Es veu que a Beirut, quan era considerada la Suïssa de l'Orient, la gent ja era així i tan aviat com han pogut, ha nascut aquesta classe social de nou rics, que després de viure reprimits als països on treballen van a  Beirut a alliberar-se. A  lluir. A dir al món que han triomfat. I a pujar els preus de la ciutat. Es diu que en dos anys de pau els preus de tot s'han doblat.

Mesquita il·luminada

Els altres barris on aquests nou rics també habiten són Afichyre i Gemmayseh. Podríem dir que són com el Born i Gràcia posats un al costat de l'altre. Els edificis tenen solera, estil antic, els locals són de disseny, els preus equiparables a Barcelona. Cada nit el carrer Gemmayseh, que neix amb la visió de la mesquita on està enterrat en gran Hariri, queda saturat de cotxes nous i moderns conduïts de gent que van a passar-s'ho bé.  Aquests són dos barris per sortir a la nit i trobar-hi l'ambient que busquis. L'ambient de joves estudiants amants de la música màquina. Ambients més tranquils amb bona música per escoltar i xerrar amb els amics. En un d'aquests últims bar és on la nostra guia dels caps de setmana, Nancy, posava música a les nits. Era un local acollidor que al llarg de la nit s'anava convertint en més pijo. Cal destacar, perquè en el seu moment això són les coses que tenen importància, el sanvitx de salami boníssim, a l'estil occidental, que feien.

Carrer del centre reconstruït de Beiurt

Després de parlar d'aquests barris, tots ells considero que entranyables, cal tenir en compte el centre de la ciutat. El centre va ser derruït durant la guerra que fa dotze anys que va acabar. No en va quedar res. I ara, quan es visita, un té la impressió de visitar el poble espanyol, perquè tot està totalment reconstruït, l'empedrat tan net, els edificis tan acabats de fer que encara tenen les marques de les empreses enganxades a les parets i als vidres; semblen uns carrers de mentida. En canvi, després de veure les fotos antigues, m’adono que és  una reproducció fidel de la ciutat d'abans de la guerra, allà on hi havia tot el món dels francesos. I un es pregunta si cal condemnar tant aquesta reconstrucció, un es pregunta què més es podia fer després de la debastació. I després un coneix tota la polèmica sobre Solidere. És el projecte que Hariri pare va crear per reconstruir aquesta part de la ciutat. Van comprar els  habitatges als propietaris per poder reconstuir. És clar, va néixer un negoci de la reconstrucció, i el cap de l'empresa era el cap del país. No sona gaire bé, oi? Les televisions de tot el món van  donar la notícia de la mort de Hariri acusant els prosirians, però allà ens van qüestionar aquesta informació, evidentment, en un país tan complex, no hi ha res del cert. Però també podria ser un assassinat per interessos econòmics. Jo crec que allà, aquesta és la versió més fiable. Per això ara a l'hotel George.... al costat del mar, al final de la  Corniche, amb un gran rètol que diu “Stop Solidere”, perquè hi ha un moviment en contra d'aquesta empresa que l'acusa d'enriquir-se gràcies a la gent que ha de vendre les seves propietats per poder viure. I això recorda la roba estesa als edificis destruïts: Què faries tu si després d'una guerra et trobes el teu pis encara empeu, però molt destruït; què faries si els pocs diners que tenies han desaparegut amb la guerra? L'únic que se m'acut és seguir vivint-hi com pogués o, en el cas que algú me'l volgués comprar, vendre'l i anar a un altre pis més senzill, més lluny del centre, però nou. Si els que me l'han comprat després el venen molt més car en aquest moment em seria indiferent, primer és la supervivència.

Cartell de protesta en un edifici vora el port

En aquest barri, també es deixen veure totes les religions presents al Líban: cristians ortodoxos, cristians maronites, musulmans, tots tenen els seus temples aquí. Falten encara els drusos i destriar els musulmans xiites i els sunites. També aquí hi ha el Musil Hall, al qual vam anar com si ens portessin a un espectacle turístic i vam acabar vivint un dels millors moments de l'any. Tot el grup ballant, al costat d'aquesta nova classe social rica. Jo vaig deixar anar totes les tensions de l'any, feia mesos que necessitava una nit com aquella i la vaig trobar a Beirut. Crec que tots ens volíem quedar a viure en aquella nit eterna, instal·lats en la felicitat del tant se me'n dóna tot. 

Però encara hi ha més per explicar de Beirut, llegiu la segona part de l'article: Beirut, on els extrems es toquen II.

Beirut t'ho pot oferir tot. 

Enllaços relacionats: Racons del Líban