RACONS DEL LÍBAN

I tot això és Beirut. I Beirut ens ha portat a fer referència de la resta del Líban. Al sud i al centre els xiïtes i al nord els sunnites. I al centre tocant al mar, els cristians. I tot barrejat. Destacar les restes arqueològiques, que són inesperades enmig de tot aquesta situació. Les ciutats que s'alcen encara ara cada quaranta quilòmetres, perquè era el que podien aguantar els fenicis navegant abans d'haver de tornar a agafar provisions i aprofitar per fer negocis, així trobem de sud a nord: Tir, Sidon, Beirut, Biblos, Batroun, Trípoli. Cada una d'aquestes poblacions té un encant especial. I sempre, el mar present i el seu passat de comerciants. Així que destacaré també les impressions:

Sidón

La impressió de saber que el port fenici de Tir encara està sota al mar, per sota de la gent que es banya a les seves platges.

Sidon: gairebé res, la medina molt restaurada i, a més, hi vam arribar a una hora en què estava tot tancat. L'ambient del carrer era una mica desagradable, amb gent, bé, homes, que miraven molt i deien coses que tenien la musiqueta de la riota. Es pot dir que va ser l'únic lloc on vaig tenir aquesta impressió.

Comerciants a Trípoli

Un carrer de Trípoli

Trípoli: és Damasc. Hi vaig reconèixer la Via Recta  i els carrers de Damasc. La ciutat es veia pobra, també hi havia testimonis de guerra en forma de metralla a les parets dels edificis. Als carrers hi havia molta gent i nens que jugaven sense por als grans, d'una manera una mica salvatge. Un ambient totalment diferent a Beirut. La gent, però, reia i mirava amb curiositat sana quan passàvem i no feia ni molt menys la mateixa sensació que a Sidón. Però per demostrar que res és blanc o negre, a la part de la ciutat nova (com també té Damasc) hi havia la pastisseria més xic, fresca i organitzada de tot el Líban.

La tranquil·litat a Baudrun

I un racó que gairebé no surt a les guies i que em va enamorar. Allò que quan hi arribes no saps per què tens la sensació que t'hi quedaries, aquest lloc és Baudrun. Un poble costaner, petit, sense estar restaurat d'una manera tan evident com altres indrets, amb casetes precioses, amb una església amb porxos que toquen al mar i una muralla fenícia que de tants anys que hi és sembla feta per la naturalesa. També un lloc per tornar en el futur.

Coses soltes:

Les criades d'origen hindú que tenien les famílies de nou rics. Eren nenes de 13 a 15 anys. El govern ha fet una llei que permet portar aquestes nenes (suposo que també altres tipus de treballadors) durant tres anys. Aquestes nenes passen a ser les criades de la família, vesteix molt anar a la platja tota la família i la criada, que sempre es distingeix per la seva pell més fosca. Escena: en un restaurant a l'aire lliure a prop del mar, amb molta gent, en una taula, una família: el pare i la mare, d'uns quaranta anys, benplantats, la nena adolescent d'uns 16 anys amb la cara més típica de les nenes de 16 anys quan estan amb la família, és a dir, amb cara de dir què coi faig aquí si jo vull estar a la meva bola. Una nena i dos nens més petits, distrets, quiets. La criada, més joveneta que la nena de 16 anys, amb l'expressió de tristesa dissimulada amb un somriure. És l'única de la taula que intenta somriure. Els altres estan seriosos, ningú diu res, tampoc no sembla que hagin tingut una discussió recentment, sembla més aviat que són així. Tres anys aguantant la prepotència i la frustració d'una família libanesa benestant.

La bellesa de la gent libanesa. Què guapos són! No cal dir les noies que s'arreglen tant, però les altres, també. Són guapes. I els nois ferms i amb fesomies perfectes. No vaig trobar una manera millor de començar el dia que anar a prendre el cafè a un hotel proper a la residència on ens estàvem i relagar als ulls aquell bé de Déu de bellesa masculina recent vestida i perfumada. 
Al final de tot, la part frívola de Beirut no m'havia deixat indiferent.  

Enllaços relacionats: Beirut, on els extrems es toquen. Beirut, on els extrems es toquen II