DON'T FORGET ME

A l'entrada est de Damasc, a prop de la torre per on es va escapar Sant Pau dels seus perseguidors, un noi em deia que no l'oblidés. I jo no vaig capir el significat d'aquelles paraules fins que no va començar la guerra del 2013. Com si presentís que la seva lluita, les seves aspiracions i el seu futur quedaria esborrat darrera la pols dels tancs i silenciat pel soroll eixordador de les bombes, em demava presència més enllà de la seva petita tragèdia.

Resultava un noi peculiar, el Danne, amb els pantalons ben arrapats i la camisa ben ajustada, mai un jersei o una samarreta; el seu cos prim quedava diminut sota la roba de colors que l'estrenyia. Caminava molt dret, molt recte i saludava a tothom com si ell fos algú important que condescendís a dirigir unes paraules als seus conciutadans.

La primera vegada que em va veure suposo que va pensar que jo seria una víctima fàcil, se'm va emportar del grup i em va preguntar si m'agradava l'alcohol. Tampoc no vaig entendre les seves paraules en aquella ocasió, pensava que hi havia una confusió a causa de l'anglès, em semblava increïble que aquell noiet em volgués seduir.

Universitat Àrab Europea de Damasc

Però els dies van anar passant i ell es va convertir en una cara amable dins els meus dies d'incerteses i emocions. Fins els darrers dies no em vaig adonar per què quan ell pujava a l'autobús que ens portava de la Universitat Àrab Europea de Damasc a la ciutat, el vehicle, que seguia una rutina erràtica i ens deixava cada dia en un lloc diferent, arribava a la nostra parada, Bab Sharki. La raó eren els bitllets que passaven de la seva mà a la mà del xofer quan el saludava amb el seu savoir faire com si es tractés del seu oncle més estimat. Aquell dia jo ja no havia d'atravessar tot el basar, ni agafar un taxi de tan lluny com ens havia deixat l'autobús, o recórrer un carrer ben llarg a 45 graus de temperatura.

Després de molts dies de no veure'l, vam fer el darrer trajecte entre la Universitat i Damasc i he de confessar que em va fer il·lusió poder acomiadar-me d'ell. Aquell útlim dia en una hora de viatge em va explicar la seva història, que va començar a relatar-me abruptament:

Saps què? Jo abans tenia una nòvia. Estudiava a la mateixa Universitat i vivia a Damasc. Nosaltres sortíem d'amagat de les nostres famílies que eren d'una ciutat cap a l'est de Síria, de Deir al-Zor. Però un dia un familiar d'ella ens va veure i la seva família es va enfadar molt. Tant que em volien fer casar amb ella, però jo no vaig voler perquè això significava que no acabaria d'estudiar i que tot allò a què aspiro s'acabaria: la Universitat, Damasc, una bona feina en el futur. Així que la vaig haver de deixar. Ara està casada amb un tiet seu més gran i viu a Deir al-Zor, té un nen. No, quan vaig a veure els meus pares a la nostra ciutat i ens creuem pel carrer no la saludo, on vas a parar, seria de molt mala educació. Ella ara té la seva vida i jo la meva.

Bab Sharki

En Danne, el que vaig conèixer d'ell, resumeix la vida a Síria, la discriminació de la dona, fins i tot de la dona que es pot permetre estudiar en una universitat privada. La corrupció en els petits actes del dia a dia de la gent normal. L'instint per la supervivència del deprevador i de la víctima. L'absurditat de tot plegat quan la guerra comença i la gent ha de marxar de les petites misèries de les seves vides per anar a parar a una misèria en majúscula.

I ja a punt de separar-nos, em va dir “no m'oblidis mai”.  

PER QUÈ ZENOBIA DE PALMIRA?

Ruines de Palmira

Suposo que allò que m'empenyé a utilitzar el nom de la reina guerrera del segle III Zenobia de Palmira és el meu amor per Síria. La reina Zenobia és un personatge conegut per la seva ambició política i la seva tenacitat a l'hora d'aconseguir els seus reptes, per la seva capacitat de guanyar guerres (i de guerres precisament parla aquest article). Tot i així, destaca per molts altres fets com, per exemple, per ser una dona en un món d'homes, una dona culta que dominava diverses llengües com l'àrab, l'arameu i el copte; coneguda per fomentar les arts; tolerant amb aquells que no compartien la seva religió (ella adorava el déu Sol) i, sobretot, amant de la bellesa i de les joies, encara que fossin les de Cleopatra.

Vaig conèixer Siria i la història de la reina Zenobia viatjant com a turista, més tard, però, l'interès que va despertar en mi aquest territori va fer que hi tornés i conegués una mica més la seva realitat durant un mes. La meva primera visita al país va ser el 2006 en plena guerra del Líban. Estremia pensar que darrera les muntanyes desèrtiques esclataven bombes. Tot i això, era un moment ideal per recórrer els llocs arqueològics de Síria i Jordània, ja que no hi havia gaire turisme. Dues coses van fer palesa la guerra de l'altra banda de la frontera: els constants talls de llum i una família que viatjava en un cotxe de matrícula libanesa. Encara puc recordar la seva mirada de desesperació i incredulitat dintre d'un cotxe mig destartalat ple de nens amb un matalàs al sostre.

Restes romanes al final del basar Hamadiya  

És per això que ara em remou les entranyes la guerra tèrbona i cruenta en què ha deriva el conflicte sirià, on, com en totes les guerres, pateix més la gent més desfavorida.

Drusos a Sweida

L'any 2007 hi vaig tornar per passar-hi un mes. És cert que no vaig tenir contacte amb la societat musulmana, vaig conèixer sobretot drusos i cristians, dos minories del país. D'un any a l'altre vaig poder observar com hi havia millores urbanístiques, tot a poc a poc i entenent què significa això en aquell país. Per exemple, a Alep s'havia remodelat tot l'entorn de la ciutadella i s'havia convertit en peatonal. A Damasc, al barri cristià s'estava remodelant l'anomenada Via Recta, amb final a Bab Sharki i també s'arreglava el paviment dels carrers del barri antic. Alguns estrangers estaven invertint en rehabilitar cases convertint-los en petits hotels, cosa que també feien alguns sirians acomodats, que les llogaven a estudiants. Era atractiu estudiar a Síria, un dels lloc en què es parlen un àrab més proper a (al-)fuṣḥá.

Monument a Latakia

La gent parlava amb la boca petita de política. Semblava que hi hagués entesa entre cristians, alauites i drusos. Se sabien membres d'una minoria i, almenys en societat, deien que eren germans. Tots sabien què representava el seu president i hi havia malestar perquè eren conscients que el país no funcionava prou bé; però també sabien que aquell règim era un mal menor per a ells. Era normal que quan va esclatar la Primavera àrab, els sirians s'hi sumessin. Però, la guerra, això ja són figues d'un altre paner! 

Damasc

Em permetreu, en aquest punt, que actuï com els sirians i no entri a parlar de política. De fet, a mi em van demanar que mai expliqués el que m'havien comentat de política ni de religió.

Des d'aquí, de manera impotent i insignificant, envio el meu crit de suport per a tots els sirians i sirianes. I també faig extensiva la pena que em provoca veure la destrucció de tot el patrimoni històric, que al cap i a la fi, és de tota la humanitat.

Rafassa