A l'entrada est de Damasc, a prop de la
torre per on es va escapar Sant Pau dels seus perseguidors, un noi em
deia que no l'oblidés. I jo no vaig capir el significat d'aquelles
paraules fins que no va començar la guerra del 2013. Com si
presentís que la seva lluita, les seves aspiracions i el seu futur
quedaria esborrat darrera la pols dels tancs i silenciat pel soroll
eixordador de les bombes, em demava presència més enllà de la seva
petita tragèdia.
Resultava un noi peculiar, el Danne,
amb els pantalons ben arrapats i la camisa ben ajustada, mai un
jersei o una samarreta; el seu cos prim quedava diminut sota la roba
de colors que l'estrenyia. Caminava molt dret, molt recte i saludava
a tothom com si ell fos algú important que condescendís a dirigir
unes paraules als seus conciutadans.
La primera vegada que em va veure
suposo que va pensar que jo seria una víctima fàcil, se'm va
emportar del grup i em va preguntar si m'agradava l'alcohol. Tampoc
no vaig entendre les seves paraules en aquella ocasió, pensava que
hi havia una confusió a causa de l'anglès, em semblava increïble
que aquell noiet em volgués seduir.
 |
| Universitat Àrab Europea de Damasc |
Després de molts dies de no veure'l,
vam fer el darrer trajecte entre la Universitat i Damasc i he de
confessar que em va fer il·lusió poder acomiadar-me d'ell. Aquell
útlim dia en una hora de viatge em va explicar la seva història,
que va començar a relatar-me abruptament:
Saps què? Jo abans tenia una nòvia. Estudiava a la mateixa
Universitat i vivia a Damasc. Nosaltres sortíem d'amagat de les
nostres famílies que eren d'una ciutat cap a l'est de Síria, de
Deir al-Zor. Però un dia un familiar d'ella ens va veure i la seva
família es va enfadar molt. Tant que em volien fer casar amb ella,
però jo no vaig voler perquè això significava que no acabaria
d'estudiar i que tot allò a què aspiro s'acabaria: la Universitat,
Damasc, una bona feina en el futur. Així que la vaig haver de
deixar. Ara està casada amb un tiet seu més gran i viu a Deir al-Zor, té un nen. No, quan vaig a veure els meus pares a la nostra
ciutat i ens creuem pel carrer no la saludo, on vas a parar, seria de
molt mala educació. Ella ara té la seva vida i jo la meva.
 |
| Bab Sharki |
