BEIRUT, ON ELS EXTREMS ES TOQUEN -II-

Mosaic al Museu de Beirut

Escultures al Museu de Beirut

  Però també hi ha els barris normals. Com el que habitàvem nosaltres. Era tan “normal” que allà hi havia el Museu Nacional i el carrer on teníem la residència d’estudiants on ens vam allotjar durant els quinze dies de la nostra estada a la ciutat. Havia estat la línia verda durant la guerra. A una banda s'havien refugiat els musulmans i a l'altra els cristians. Havien abandonat els seus barris on tot convivia per ordenar-se així. I a la línia verda s'hi instal·laven els franctiradors i qualsevol que la intentés passar, per anar a veure els seus familiars, per agafar provisions, pel que fos, tenia moltes possibilitats de morir. Jo recordo les notícies i aquestes històries que s'explicaven dels franctiradors. El museu es no se'n va salvar, però el director d'aleshores va tenir la bona idea de  guardar totes les grans obres en un banc, i així les va salvar. Les peces petites les van guardar al soterrani i passada la guerra les van trobar totes banyades amb aigua, va caldre una gran restauració per poder-les tornar a exposar. Són peces de 2.000 3.000 i 4.000 anys abans de Crist. Són magnífiques. El museu, de fet, té poques peces, però totes són esplèndides i ben representatives. Després, les visites als llocs arqueològics llegat dels romans recorden a l'habitant del segle XXI  que les coses no han canviat tant en aquests segles i que els avantpassats vivien i els agradava viure tan bé com ens agrada ara a nosaltres.

Doncs bé, recordant el barri on estàvem em ve la imatge del tanc i el soldat que hi havia en una cantonada per la qual cada dia havíem de passar un parell de vegades com a mínim. I m'adono que fins ara no havia parlat dels soldats, els filferros, les sirenes de policia que envolten tot el paisatge urbà que he descrit fins ara. D'això no està permès fer fotos. Però és una de les coses que més sobta al principi i que més ràpidament s'assumeix com a normal. Moments: un dia estàvem en una pastisseria i tots els dependents a la vegada van aixecar el cap, nosaltres vam mirar cap enfora: no hi havia res de nou. Els vam preguntar què passava davant l'evidència que ells havien percebut alguna cosa estranya.

Ens van explicar que hi havia un policia de secreta a fora, ens van indicar qui era (i jo em pregunto, això és secreta?) i van dir que quan hi ha aquesta policia és que passa alguna cosa. Finalment, que nosaltres sapiguem, no va passar res. Però vam descobrir que tots els tancs, els soldats amb metralletes, les sirenes no significaven res, però un senyor amb camisa blanca i un walky-talky significava perill. Un  altre dia sortíem de la universitat, uns del grup cap aquí, els altres cap allà... i de cop va sortir un soldat amb metralleta corrent darrera d'un motorista. Hi ha haver gent del nostre grup que també va començar a córrer en direcció contrària. No passava res. Aquell motorista podia portar una bomba i anar a estavellar-se contra algun edifici oficial. Però possiblement només era un despistat. Un altre dia tornàvem en dos service al vespre i hi havia molt, molt de trànsit. Ho vam atribuir a la bogeria de la ciutat. Però després els companys que anaven a l'altre taxi ens van explicar que els havien envoltat soldats amb metralleta, que anaven donant cops als capons dels cotxes, que els cotxes estaven tots parats. Ells van fer crits d'espant i el taxista, tranquil i amb mig somriure, els va dir que allò era normal, segurament havia de passar el primer ministre per allà. No calia preocupar-se. Això és Beirut.

També així s'entén l'actitud frívola que es respira a la ciutat. Tot és qüestió de moments: ara tot està en calma, d'aquí uns segons no se sap. És un exemple clar de la posada en escena del carpe diem.

Un altre tema són els barris prohibits. A la guia ho posa: no és recomanable un barri situat a les  immediacions del museu. Allò és un feu de Hesbollah. Els visitants poden no ser benvinguts. I aquí entrem en aquells temes que mantenen el Líban al centre dels conflictes mundials encara que aquests conflictes no hi facin referència. Hesbollah és considerat com un grup terrorista des del món occidental, però és vist com la veu del poble a l'orient, a països com Síria, Jordània... Durant la guerra del 2006 a les televisions d'aquests països sempre hi havia el seu líder parlant, i la gent escoltava, potser no tinc prou coneixements sobre aquest tema, és difícil tenir-los, però la impressió era que aquella gent escoltava la veu del seu líder. Aquell és el seu barri de Beirut. Al Líban tenen altres feus, sobretot al sud, a Tir i voltants i al centre, a Baalbeck, amb les muntanyes que fan frontera amb Síria d'escenari. Durant la guerra del 2006 Israel va atacar aquest barri de Beirut, només aquest barri. Ara diuen que està restaurat però ningú del grup no ho va anar a comprovar, tampoc els libanesos que coneixíem ho havien vist. Però de cop vaig entendre que aquella foto, guanyadora del Pullitzer del 2006 era el resum del Líban: aquells joves nou rics, en el seu descapotable, les ulleres de sol últim model, la roba de marca occidental, mirant sorpresos la devastació al costat de casa seva, espantats per l'espectacle de veure els seus veïns amb les cases derruïdes i les seves pertinences entre la runa. Això també és Beirut, i el Líban.

Foto guanyadora del Premi Pullitzer, 2006

A més d'aquest barri, Israel va atacar el sud i totes les infraestructures del Líban: ponts, carreteres, fossin al terreny d'Hesbollah o no. Per debilitar el país. I el país sempre està en reconstrucció, en constant caos, amb les carreteres embussades i les grues de construcció de paisatge; però la vida al país continua com un etern tornar a començar. Diuen que la gent va fugir d'aquests territoris atacats i es van refugiar a les cases d'altres xiïtes en territoris neutres, que no eren atacats. Jo vaig veure famílies que fugien atapeïdes en cotxes vells per les carreteres de Síria. Gràcies a aquesta fugida i la solidaritat de les altres famílies, segons ens van dir, els israelians van veure que no podien guanyar-los i van aturar la guerra. No sé si la solució és tan naïf, segurament que no ho és, però això és el que ens van dir i segur que té la seva part de veritat.

Ruines romanes a Tir

Però per si tot això encara no fos poc, també als afores de Beirut hi ha els camps de refugiats palestins. És difícil parlar de tot això. Diuen que quan van arribar els palestins expulsats dels territoris ocupats, ho van fer armats i que van atacar a la població del Líban. Hi va haver un xoc. Ara viuen en barris a part, sense cap dret, sense ser ciutadans del Líban ni d'enlloc, per això no poden marxar a treballar a l'estranger amb una visa i provar fortuna, tampoc no poden accedir a segons quins oficis al Líban. Són gent condemnada, ignorada a la seva sort. Jo no vaig visitar cap camp d'aquests, tot i que hi ha oficines organitzades per ells per poder explicar el seu cas. Potser la propera vegada que visiti Beirut. Però tornant a la realitat tangible, aquesta gent no interessa a ningú. Són xiïtes (a veure si ho dic bé) i s'unirien a la minoria xiïta del líban, que a la vegada s'alien políticament als cristians, per poder véncer als sunnites, que són la majoria musulmana del país, i que viuen sobretot al nord del país. Si els palestins poguessin votar els resultats polítics canviarien. Això no interessa als països àrabs rics del voltant. Tot això se m'escapa una mica, però crec que va per aquí. La imatge més de prop que tinc d'un d'aquests camps és del que estava al costat de les runes de Tir. Les runes romanes, magnífiques, imponents, sobre la ciutat fenícia i al costat tot de cases mal construïdes on hi viu la gent del nostre segle. 

Enllaços relacionats: Beirut, on els extrems es toquen. Racons del Líban