Les meves impressions sobre el viatge al Líban
seran un seguit de sensacions que no vull que es perdin en el temps.
La necessitat d'escriure sobre aquest viatge neix de la fascinació de conèixer
de primera mà el que sempre ens ha arribat a través de notícies, generalment
dolentes; de veure els escenaris que configuren la història actual, fins i tot
quan la història actual no en fa referència.
Tenir present la data del viatge en el cas del
Líban és molt més important que en altres indrets. Jo hi vaig ser l’agost de
2009. Hi havia pau. Vaig estar-hi 15 dies estudiant àrab a Beirut i visitant el
país.
 |
| Carrer de Beirut |
La primera impressió en començar la passejada
per Beirut és el contrast. Els edificis són els testimonis de totes les ferides
i aspiracions de la ciutat. El que més impressiona al principi és veure una
casa totalment debastada, amb roba estesa als balcons, al costat d'un edifici,
generalment un hotel, luxós i construït seguint els cànons més moderns. També
és veure un munt de grues pertot arreu. És una ciutat en construcció.
Impressió que ho il·lustra: una nit vam anar al Blue Note, al barri de Hamra. És un local que podria estar a qualsevol altra ciutat, ens vam deixar
embolcallar per un jazz suau tot menjant mezzes
i bevent Almaza. Quan vam decidir sortir, ho vam fer per la porta d'un edifici
antic i restaurat amb gust, que podria estar a l'Eixample. El gran cop d'efecte
va ser sortir-ne i trobar-nos amb un soroll ensordidor i amb la violència de tres excavadores
que, a les dotze de la nit, feien els fonaments de la casa del costat. Això és
Beirut.
Quan un ja ha intentat recórrer més els seus
carrers s'adona que Beirut no és una ciutat per passejar-hi. Constantment està
tallada per grans nusos de circulació, el soroll de les obres incomoda, i, a
més, si és agost, la calor et mata. Així que el doble descobriment és que els
beirutís agafen service, que vol dir
taxi, per anar a tot arreu (això permet explicar perquè sempre tenen un aspecte
magnífic) i que la ciutat es divideix per barris.
 |
| La Corniche de Beirut |
Hamra, el primer que vaig visitar. És
veritat que és com el carrer Pelai, però jo m'hi vaig
trobar molt millor que al carrer Pelai, vés a saber per què. Llibreries,
botigues de tots els nivells, restauració, i cada carrer, com és propi de
Beirut, amb la seva personalitat. Hi ha un carrer on tot són kebabs i botigues
de sucs de fruita per menjar i beure al carrer. Aquí no hi busqueu cervesa
perquè estem en un barri musulmà. Però la varietat continua estant-hi present. A uns quants
carrers, tocant a la Corniche, la Universitat Americana. Immensa, ordenada,
neta, una illa dins de Beirut. Un altre contrast. I la Corniche... a mi em va
faltar temps per viure la Cornicle. El meu desig era d'asseure'm allà amb una
cadireta, mirar la gent i gaudir de la posta de sol, de la gent que fa
footing, dels grups d'homes que fumen narguile, dels nois que pesquen, de les
noies, famílies, gent que passeja. Em va faltar temps per gaudir-ne, per això
sé que hi tornaré.
 |
| Contrast arquitectònic de Beirut |
Hamra és un barri que durant la guerra va
ser debastat i que està sent reconstruït, amb edificis alts, amb mesquites, amb
edificis funcionals, però que té el mar com a principal reclam. També podríem
entrar a parlar dels clubs privats. Aquells que tallen l'accés al mar, que
tenen unes vistes immillorables i que representen una classe social beirutí
concreta: aquells que treballen a l'estranger, principalment als països àrabs
rics, com Dubai o Aràbia Saudí. Ells són els nou rics, els veureu amb els seus super quatre x quatre últim model per anar per la ciutat, amb el seu
aspecte de nina Nancy i d'anunci. Però potser simplement són gent que recupera l'ambient, superficial però autèntic, que diuen que hi havia abans de la guerra. Es veu que a
Beirut, quan era considerada la Suïssa de l'Orient, la gent ja era així i tan
aviat com han pogut, ha nascut aquesta classe social de nou rics, que després
de viure reprimits als països on treballen van a Beirut a alliberar-se. A lluir. A dir al món que han triomfat. I a
pujar els preus de la ciutat. Es diu que en dos anys de pau els preus de tot
s'han doblat.
 |
| Mesquita il·luminada |
Els altres barris on aquests nou rics també
habiten són Afichyre i Gemmayseh. Podríem dir que són com el Born i Gràcia
posats un al costat de l'altre. Els edificis tenen solera, estil antic, els
locals són de disseny, els preus equiparables a Barcelona. Cada nit el carrer
Gemmayseh, que neix amb la visió de la mesquita on està enterrat en gran
Hariri, queda saturat de cotxes nous i moderns conduïts de gent que van a
passar-s'ho bé. Aquests són dos barris
per sortir a la nit i trobar-hi l'ambient que busquis. L'ambient de joves
estudiants amants de la música màquina. Ambients més tranquils amb bona música
per escoltar i xerrar amb els amics. En un d'aquests últims bar és on la nostra
guia dels caps de setmana, Nancy, posava música a les nits. Era un local
acollidor que al llarg de la nit s'anava convertint en més
pijo. Cal destacar, perquè en el seu moment això són les coses que tenen
importància, el sanvitx de salami boníssim, a l'estil occidental, que feien.
 |
| Carrer del centre reconstruït de Beiurt |
Després de parlar d'aquests barris, tots ells
considero que entranyables, cal tenir en compte el centre de la ciutat. El
centre va ser derruït durant la guerra que fa dotze anys que va acabar. No en
va quedar res. I ara, quan es visita, un té la impressió de visitar el poble
espanyol, perquè tot està totalment reconstruït, l'empedrat tan net, els
edificis tan acabats de fer que encara tenen les marques de les empreses
enganxades a les parets i als vidres; semblen uns carrers de mentida. En canvi,
després de veure les fotos antigues, m’adono que és una reproducció fidel de la ciutat d'abans de
la guerra, allà on hi havia tot el món dels francesos. I un es pregunta si cal
condemnar tant aquesta reconstrucció, un es pregunta què més es podia fer
després de la debastació. I després un coneix tota la polèmica sobre Solidere.
És el projecte que Hariri pare va crear per reconstruir aquesta part de la
ciutat. Van comprar els habitatges als
propietaris per poder reconstuir. És clar, va néixer un negoci de la
reconstrucció, i el cap de l'empresa era el cap del país. No sona gaire bé, oi?
Les televisions de tot el món van donar
la notícia de la mort de Hariri acusant els prosirians, però allà ens van
qüestionar aquesta informació, evidentment, en un país tan complex, no hi ha
res del cert. Però també podria ser un assassinat per interessos econòmics. Jo
crec que allà, aquesta és la versió més fiable. Per això ara a l'hotel
George.... al costat del mar, al final de la
Corniche, amb un gran rètol que diu “Stop Solidere”, perquè hi ha un
moviment en contra d'aquesta empresa que l'acusa d'enriquir-se gràcies a la
gent que ha de vendre les seves propietats per poder viure. I això recorda la
roba estesa als edificis destruïts: Què faries tu si després d'una guerra et
trobes el teu pis encara empeu, però molt destruït; què faries si els pocs
diners que tenies han desaparegut amb la guerra? L'únic que se m'acut és seguir
vivint-hi com pogués o, en el cas que algú me'l volgués comprar, vendre'l i
anar a un altre pis més senzill, més lluny del centre, però nou. Si els que me
l'han comprat després el venen molt més car en aquest moment em seria
indiferent, primer és la supervivència.
 |
| Cartell de protesta en un edifici vora el port |
En aquest barri, també es deixen veure totes
les religions presents al Líban: cristians ortodoxos, cristians maronites,
musulmans, tots tenen els seus temples aquí. Falten encara els drusos i destriar
els musulmans xiites i els sunites. També aquí hi ha el Musil Hall, al qual vam
anar com si ens portessin a un espectacle turístic i vam acabar vivint un dels
millors moments de l'any. Tot el grup ballant, al costat d'aquesta nova classe
social rica. Jo vaig deixar anar totes les tensions de l'any, feia mesos que
necessitava una nit com aquella i la vaig trobar a Beirut. Crec que tots ens
volíem quedar a viure en aquella nit eterna, instal·lats en la felicitat del tant
se me'n dóna tot.
Però encara hi ha més per explicar de Beirut, llegiu la segona part de l'article: Beirut, on els extrems es toquen II.
Beirut t'ho pot oferir tot.
