SKÒPELOS, ENTRE MONESTIRS I MAMMA MIA!

A Skopelos molta gent hi arriba per fer-se selfies als escenaris de la mítica pel·lícula Mamma Mia. I sens dubte ho podran fer. 

Aquí es va gravar el casament de Mamma Mia

Xiringuito d'una de les escenes de Mamma Mia

Skopelos és una illa de naturalesa, però tenyida per una massa turística que, buscant els escenaris de la pel·lícula o el descans de les platges, ha envaït la pau i la verdor que s'intueix en l'essència de l'illa. Així, hi podrem trobar moltes platges de pedres, amb l'aigua transparent, i tavernes a la vora de la mar.

La cala d'Stafylos rep el nom del primer cretenc que va portar la vida minoica a l'illa. Entre aquesta cala i la següent, Velanio, hi ha una petita península que es pot travessar a peu on es troba la tomba d'aquest personatge històric. Per cert, la platja de Velanio té una zona nudista.

Platja Fitou, al costat de la capella de Mamma Mia

Això sí, el lloc més impressionant de l'illa és el cap Amarantos. Allà fins i tot el mes de juliol podreu trobar raconets per banyar-vos sols en un entorn natural. Ah! I també és un dels escenaris de Mamma Mia!

Aigües color turquesa al cap Amarantos

El somni d'un viatge a Grècia

La Chora de Skòpelos se situa al costat del port i ofereix unes vistes i uns racons dignes d'una pel·lícula. Tant si es parteix del port, com si es fa des del castell venecià que corona l'estampa, les vistes de les esglésies amb el rerefons del mar són impressionants. Els carrers més allunyats del port i més costeruts són solitaris amb ple de racons amagats que us faran viure els moments somniats, moments de mediterrani.

I si us voleu allunyar del món terrenal, podeu seguir la ruta dels monestirs a la península de Palouki. 

Únic monjo al monestir de la Transformació

Monestir Evangelista Teodoku, tancat, s'hi pot arribar per una carretera sense asfatar. Està tancat temporalment, però val la pena arribar-s'hi per respirar l'ambient relaxat de la vida monacal. Per una altra carretera, ara asfaltada, s'arriba a la resta de monestirs d'aquesta península. Com, per exemple, el monestir de la Transformació, on només hi viu un monjo.

Monestirs amb història

Monestir Evangelista Teodoku

Respirant aires de pau

L'arxipèlag de les Espòrades continua més a l'est, amb una illa allargassada, més verge i molt amable que és Alònnisos.

ALÒNNISOS: NATURALESA PURA

 Alònnisos és d'aquelles illes que es transformen en una nova Ítaca per als seus visitants. Sempre hi voldran tornar, sempre buscaran el que hi van trobar, i en les hores baixes, l'enyoraran. Encara que,  segons la mitologia, Pèlion, pare d'Aquil·les, no va poder enyorar gaire aquest paratge ja que hi va perdre la vida en una tempesta quan anava a trobar al seu net Neoptólemo. En fi, nosaltres ens quedem amb la idea lluminosa i feliç d'una nova Ítaca idealitzada. 

Colors d'Alònnisos

Alónnisos forma part d'un parc natural i no es pot negar que la natura mana en aquesta illa. El parc comprèn Alonissos, Peristera i unes illes situades al nord, Kyra Panagia, Gioura, Psathoura, Piperi i Sakantzoura. En una d'aquestes illes hi queda un reducte de població de  viuen llops marins (focas monje en castellà), protegides i allunyades del perill del turisme. El parc natural es va crear el 1992 i és el primer que va existir a Grècia. Els llops marins no es poden veure ja que les visites a moltes zones del parc  estan restringides als especialistes, però aquests animalons són un motiu distintiu per als souvenirs de l'illa, així que aquesta espècie només es pot veure en forma de ninot de peluix o de dibuixos sobre bosses, samarretes i barrets a les botigues de la Chora. El parc natural es pot visitar de lluny amb alguna barca turística, però els lleons marins i altres animals, com els dofins, queden fora de la ruta. L'altra alternativa és anar per una carretera en mal estat al nord de l'illa, a Gerakas, i des d'allà divisar les illes que formen part del parc i imaginar la resta. 

Gerakas, enfront de les illes que conformen el parc natural

Banyada enfront les illes inaccessibles

I així, la naturalesa es preserva a l'illa. La carretera que ressegueix la costa est, on hi ha la majoria de platges organitzades, compleix la seva funció. Tanmateix el que sedueix són els camins sense asfaltar que s'endinsen en el bosc i que tant poden conduir a platges remotes, com a caps muntanyosos. El senderisme, doncs, és un punt fort de l'illa, sobretot a la primavera i la tardor. 

Les platges acostumen a ser cales no gaire grans, que es poden recórrer de punta a punta nedant. Totes les platges són de pedra, així que la transparència de l'aigua és magnífica i el fons marí en qualsevol punt pot ser meravellós, corall groc, peixos de colors i bancs de peixos que acompanyen el banyista sorprès.

Platja Giala, la tranquil·litat del matí

El final de la platja

Esperant la posta de sol

La senzillesa del xiringuito

Kokkinokastro

A la platja de Kokkinokastro trobem la història més remota de l'illa. Es creu que en aquest indret és on es situava al segle XVI a.C. la ciutat d'Ikos, fundada pels cretencs i el seu cap mític Stafylos, la tomba del qual trobem a Skópelos. Els minoics van ser els que van introduir l'elaboració de vi a l'illa i la van convertir amb la major activitat econòmica. S'han trobat proves arqueològiques en diferents punts a prop de Kokkinokastro d'assentaments dedicats a l'elaboració del vi i de les tines que els transportaven. De fet existeix un mapa de tots els llocs de l'Àsia i d'Europa on s'han trobat ceràmiques signades amb el nom de la ciutat antiga, Ikos, i que demostren la gran expansió comercial de l'illa. 

És clar, Alónnisos també té una Chora per visitar, per passejar, per embadalir-se dels seus colors i per fer el turista. La Chora va ser destruïda el 1965 per un terratrèmol i els seus habitants es van traslladar a  viure al port, Patitiri. Trenta anys després es va començar la rehabilitació de la ciutat antiga i ara llueix en una barreja d'història i de glamour turístic. 

A part d'aquestes dues poblacions trobem els petitíssims pobles de Steni Vala i Kalamakia, famosos pels seus restaurants de peix fresc, tret de la barca hores abans de ser presentat a taula. Una oportunitat magnífica per donar negoci als  pescadors locals i regalar-se un bon plaer.

Steni Vala des de la carretera

Els restaurants especialitzats en peix

I si l'illa us queda petita, amb una barca es pot arribat a l'illa veïna, Peristera, i seguir gaudint de platges desertes i d'altres tresors amagats.

Això i res més

No oblideu de visitar també la veïna Skòpelos.

PÈLION I ESPORÀDES

 

Després recórrer Macedònia, vam dirigir els nostres passos cap a un altre lloc famós gràcies a la mitologia. Terra dels malvats centaures, paradís vacacional per als déus i lloc inhòspit per a nosaltres. Vam arribar a la península de Pèlion. 

Els centaures són uns éssers que ningú voldria tenir per veïns i amb aquest caràcter se'ns va descobrir la península, molt agrest, amb  grans muntanyes i carreteres tortuoses que feien molt difícil recórrer els pocs quilòmetres que separen les poblacions. Els pobles estaven dispersats per la carretera o pels turons, sense un centre de referència. A més, la nostra experiència va ser traumàtica, ja que un dels gossos errants que corren en ramats i borden desafiants ens va atacar i mossegar. Així que la nostra experiència en aquesta zona no ens deixa dir gaires coses positives, però sí alguna.

Estació de tren a Milies

Pont ideat per De Chirico

Plaça de Milies

Damouchari, a la costa de l'Egeu.
Escenari de Mamma Mia

Plaça de Makrinitsa, el poble més bonic

Arbre encantat de Makrinitsa

Vistes al mar des de Makrinitsa

Centauro's path

De Pèlion el que ens va agradar més és situar-nos en el món de la mitologia i imaginar  els seus boscos fresquets, per exemple el Centauro's path a Portaria, com a indret d'estiueig per als déus quan al cel de l'Olimp feia massa calor. I restituir la idea dels centaures malvats amb la història de Quiron, el culte i bo centaure a qui Pèlion va encomanar l'educació del seu fill Aquil·les. I aquí comença una altra història, la història d'aquest complex personatge i la Ilíada. Caldrien molts dies i moltes lectures per assimilar tots els matisos de la mitologia grega, però, sense dubte, estar al lloc que sobre paper imprès sembla tan llunyà emociona i acosta les històries remotes a la nostra realitat.

També cal dir que ens vam quedar a l'entrada de la península, volíem fer una incursió al sud, però el camí volia tant de temps que ho vam deixar córrer. És un lloc que demana calma en la seva visita i instal·lar-se en els diferents llocs que es volen visitar. No és pràctic anar i tornar al mateix camp base. Potser el sud, menys abrupte i menys concorregut ens hagués fet una altra impressió.

De fet, el pas per Pèlion va ser una excusa per agafar el ferry a Volos i anar a les illes Esporàdes. A l'estiu hi ha moltes opcions per arribar a aquest arxipèlag, però nosaltres vam triar la més és tradicional, que és sortir del port de Volos i resseguir tota la península fins arribar a l'encreuament de les illes d'Evia i Skíathos. 

Port d'Skiathos, camí cap a Skòpelos

No vam visitar Skíathos. Ens van espantar els qualificatius de "molt turístic" i "de nit animada". Tot i així, hi vam passar l'últim dia del viatge dia esperant l'avió que ens portaria a Atenes i d'Atenes a Barcelona. Per cent, no sabíem que el de Skíathos és l'aeroport més perillós d'Europa segons diuen, sobretot a l'hora d'aterrar perquè la pista està tocant al mar.  La impressió d'illa hiperturística es va reafirmar. Però, és clar, només vam poder copsar l'ambient del port.

La resta de dies vam gaudir de la verdor de Skòpelos i de la tranquil·litat de l'idíl·lica Alònnisos.

MACEDÒNIA ARQUEOLÒGICA: Tesalònica, Mont Athos, Verginia, Pella, Egas. Dion.

Alexandre el Gran, símbol de la ciutat, presideix el passeig de mar

La ruta per Macedònia seguint els passos d'Alexandre el Gran i dels seus antecessors ha de començar, per raons estratègiques a més d'històriques, per la seva capital, Salònica o Tesalònica, com més us plagui. A nosaltres ens va guiar el llibre de Maria Belmonte, En tierra de Dionisio, el nostre viatge es va enriquir amb la sensibilitat d'aquesta autora a l'hora de mirar els llocs que visitàvem.

La lletjor forma part de la ciutat

La ciutat, amb els seus edificis anàrquics i les seves voreres trencades, és un exemple de la Grècia continental que nosaltres hem conegut. Si algú hi busca encant, segurament en sortirà decebut. En canvi, si comença a gratar pel seu interior, passant per alt una certa brutícia i els matalassos vells deixats en qualsevol racó del carrer (cosa que ens va sorprendre bastant, fins a considerar que era una característica que imprimia caràcter a la ciutat) es poden trobar tresors com els mosaics o les pintures d'esglésies del segle XV o unes muralles que ofereixen unes vistes espectaculars de la ciutat i del mar. Nosaltres vam descobrir l'alegria del diumenge, quan al llarg del nostre recorregut vam trobar en cada una de les esglésies, els preparatius per al bateig d'un infant. Això implicava una taula amb llaminadures i globus, aigua amb diferents gustos, una família ben mudada i una criatura una mica atabalada. 

Les passejades per la vora del mar poden resultar inacabables per la quantitat de quilòmetres que s'allargassa la ciutat amb diferents barris. I cal valorar també la proximitat al Mont Olimp, cosa que fa que els seus habitants estiguin tot just a una hora  de bones platges o de l'alta muntanya. 

El passeig de Tesalònica des de la Torre Blanca

En un dia n'hi haurà prou per explorar els imprescindibles de la ciutat. Aquí us oferim la nostra visita a la ciutat, que segueix un itinerari circular des de la Platia Aristotelus, on nosaltres residíem. 

ESTAGIRA I MONT ATHOS

Des de Tesalònica, vam dedicar un dia a fer una breu incursió a Halkidiki, la zona que destaca per les tres llengües de terra que s'endinsen cap al mar, imitant les penínsules del Peloponès, configuren la silueta inequívoca de Grècia. Tot i que la regió que rep aquest nom comprèn també tot el territori nord que les precedeix. En aquesta ocasió vam fer una excursió organitzada per l'empressa www.getyourguide.es. La primera parada va ser a  Estagira, ciutat on va néixer Aristòtil. 

Lloc on s'especula que està enterrat Aristòtil

Aquest savi està estretament lligat a la història de l'imperi macedònic, qui sap si sense ell mai no s'hagués produït una extensió del territori tan i tan impressionant. Sense dubte, Filippo II va triar molt encertadament qui havia de ser el mestre del seu fill i d'alguns altres fills de la noblesa, alguns dels quals també van arribar a ser reis, Ptolomeu i Cassandre. En només set anys Aristòtil li va ensenyar tot el que després utilitzaria Alexandre per crear el seu imperi, la seva fama i la seva immortalitat. Tanmateix, no va ser fàcil per Filippo convèncer a Aristòtil de deixar Lesbos on vivia feliç i retirat de les intrigues de les grans ciutats. Aristòtil li va exigir que en la seva ambició desmesurada no destruís la seva ciutat, precisament on ara ens trobàvem, Estagira, i Filippo II va haver de respectar aquesta condició.

Estagira, la ciutat natal d'Aristòtil

Després d'aquesta visita i d'una hora d'autobús, vam arribar a Uoranoupoli, on molts vaixells esperaven als moltíssims turistes que volien divisar els monestirs de l'inaccessible Mont Athos. La navegació de 3 hores va ser molt agradable perquè podíem anar descobrint els monestirs i endinsar-nos en la seva arquitectura i alguna anècdota històrica gràcies a les paraules de Maria Belmonte en el seu llibre En tierra de Dionisio. 

El desitjat i inaccessible Mont Athos

Dia dedicat a Aristòtil

De tornada vam parar a un parc temàtic d'Aristòtil. Tot i que el concepte "parc temàtic" espanta, va ser interessant entretenir-nos a comprovar com en aquella època, sense mòbil i sense la tecnologia actual, podien parlar en la distància, fer foc o música amb elements quotidians i rudimentaris.

Despertador de l'època

Un altre dia el vam dedicar a visitar les ruïnes de Pella i d'Egas. En aquest cas ja amb un cotxe llogat, ja que vam continuar cap a Litochoro, al peu de l'Olimp. 

PELLA

Sempre seguint el llibre de Maria Belmonte, vam recórrer l'antiga ciutat de Pella a les dues del migdia d'un calorós dia de juliol. El context era aquest: la calor, la suor regalimant per l'esquena, l'ampolla de l'aigua ja calenta a la mà, un cert mareig per tot plegat... però una il·lusió immensa d'estar allà, respirant la grandiositat de passat. 

Pella, ciutat natal d'Alexandre el Gran

El museu arqueològic que recull totes les troballes del lloc és tan interessant com el de Tesalònica. De fet, tots els museus que hem visitat en aquest viatge tenen un arsenal de troballes úniques i imprescindibles que deixen bocabadats als amants de l'arqueologia.

Magnífic mosaic

Predecessores de les àmfores que decoren les nostres cases

Representacions de deeses

EGAS

A una hora d'allà es troba Egas, la ciutat encara més antiga que Pella. Allà, malgrat haver perdut importància després de la creació de la nova metròpolis, es seguien enterrant les personalitats. No vam visitar la ciutat antiga, ja que l'esgotament físic i la calor no ho aconsellaven, però sí que vam poder gaudir de la fresqueta del Gran Túmul. L'arqueòleg Manolis Andrònicos es va trobar el 1977 quatre tombes reials enterrades sota un túmul de terra, es creu que una d'elles és la de Filippo II. 

La suposada tomba de Filipo II

Impressionants les troballes de dins les tombes, com les corones d'or que es posaven als difunts. 

Corona d'or trobada a la tomba de Filipo II

LITOCHORO I L'OLIMP

Després d'aquestes visites, vam arribar a Litochoro, el poble més adient per acostar-se a l'Olimp. Així que vam deixar l'estudi científic de la història, que és l'arqueologia, per passar al món dels somnis i les històries mitològiques. No es pot mirar l'Olimp sense imaginar-se a Zeus barallant-se amb Hera prenent partit per troians o aqueus durant la guerra de Troia.  M'encanta imaginar Hera entabanant el seu marit totpoderós amb la més sofisticada seducció per ajudar els seus protegits. 

Litochoro és un poble de muntanya que està a poquíssims quilòmetres del mar. Té un centre que forma part de la carretera principal amb molts restaurants, alguna botiga de records i pocs hotels. A la resta dels seus carrers hi regna la calma i la simplicitat. És relaxant perdre-s'hi mentre s'admira cada una de les cases, ben cuidades, amb el jardí florit, les portes i les finestres de colors. Una delícia. 

Vista de l'Olimp des de Litochoro

L'excursió més assequible des de Litochoro és la que segueix el gorg d'Enipeas i passa per l'antic monestir de Sant Dionís. Disset quilòmetres uneixen Litochoro i Priona, l'últim punt on poden arribar els cotxes i on finalitza aquesta excursió. Són molts quilòmetres i vam pensar que no calia fer-los caminant, així que vam anar al monestir i des d'allà ens vam dirigir a Priona. Després, però, va caldre retornar al punt de partida. I encara vam voler veure la cova de Sant Dionís que està més al sud, camí de Litochoro. Així que vam caminar potser tant com si haguéssim sortit del poble i a Priona haguéssim tornat en taxi, o potser encara millor seria fer l'itinerari a l'inrevés: anar en taxi a Priona i arribar al poble caminant. 

El camí és molt agradable, està ben marcat i, malgrat el desnivell, és fàcil de fer. Tot ell transcorre en ple bosc i el riu Enipeas és el centre d'atenció. La seva aigua gelada forma petits bassals i petites cascades molt boniques. Els més valents i els entusiasmats pel paratge, com nosaltres,  es poden banyar a les seves aigües gelades i pures. 

A més, es pot visitar la cova on va viure Sant Dionís abans de fundar el monestir.

Cova de Sant Dionís

Banyada a les aigües gelades d'Enipeas

Un altre punt que no es es pot perdre a Litochoro és la cascada que està molt a prop del poble. El camí comença darrere el cementiri de la localitat, a partir d'allà només cal seguir un camí ben marcat. Seguint el sender les vistes als gorg ens impressionen. Finalment, arribem a la cascada i fem la tornada pel mateix lloc perquè allà s'acaba el camí. És una sortida fàcil per tenir la natura a tocar dels sentits. 

Entrada al gorg d'Enipeas des de Litochoro

La nostra última visita des de Litochoro va ser a les ruïnes de Dion, la ciutat on durant segles es van fer grans ofrenes als déus. Les restes són extenses i estan molt ben senyalitzades, de manera que seguint l'itinerari marcat es van descobrint tots els edificis i espais que formaven la ciutat. Cal imaginació, sí, però amb les explicacions dels panells és fàcil imaginar-se l'esplendor i la importància d'aquesta ciutat. També a les dotze del migdia d'un altre dia calorós d'estiu vam poder posar-nos a la pell d'aquella gent que feia grans ofrenes als déus perquè els protegissin abans de marxar a la guerra.

DION

I és que Dion és el genitiu de Zeus en grec antic. Així que aquest nom i el Déu dels cristians són paraules molt pròximes en la seva forma. Si s'investiga una mica més i es compara la manera d'anomenar el concepte de Déu en diferents llengües i religions, és plausible la teoria que provenen d'aquest genitiu. Descobrim a Zeus com a predecessor de tots els déus de moltes religions i èpoques posteriors. La paraula Zeus té l'origen en una arrel indoeuropea que significa "llum diürna, brillar". Seria bonic que encara es mantingués el significat indoeuropeu quan parlem dels déus actuals.

Sistema d'aigua calenta al subsòl dels edificis

El museu conté meravelles trobades al lloc, tantes que costa entretenir-se davant de cada una per descobrir la seva bellesa individual, el motiu que la va generar, el missatge encriptat que amaga. També en aquest cas, el llibre de Belmonte ens va anar descobrint alguns dels elements exposats. 

I així, vam acabar el recorregut per Macedònia amb la mateixa companyia amb què el vam començar: un llibre imprescindible per al nostre viatge. 

Però el nostre viatge va continuar cap a la península de Pèlion i les illes de Skòpelos i Alònnisos.