EL PELOPONÈS, MOSAIC DE PENÍNSULES

Comença la tercera part del nostre viatge: el Peloponès. Hi arribem des del port de Killini, procedents d'Ítaca.  Aquest port és la nostra porta d'entrada al Peloponès, conegut pels seus jaciments arqueològics. Sabem que també és una zona muntanyosa i ens agradaria conèixer aquest vessant; per exemple seria interessant passejar-se per la gorja de Lusios i els seus pobles, o parar-se a Zahlorou i resseguir en el trenet el tram  Zahlorou-Diakoftó; però com que ja hem visitat la zona de Zagoria, preferim dedicar-nos als vertigis de l'època clàssica i a les platges. 

Joies antigues, o actuals?

Després d'una hora de trajecte des de Killini arribem a Olímpia. Trobem una ciutat moderna amb simplement tres carrers per allotjar els visitants i vendre souvenirs. Ens instal·lem en un hostal molt ben situat i d'estètica moderna, el Leonidaion, des del qual es pot anar a peu a les ruïnes, a més a més el seu propietari, Damiano, ens ofereix el seu temps i ens fa moltes propostes per a la resta del viatge.
Fem la visita al jaciment a partir de les cinc de la tarda, ens diuen que el dia anterior havia estat tancat per massa calor. Les ruïnes són espectaculars tal i com esperàvem, el  museu ens sorprèn, superb, de visita obligada i inclòs en la mateixa entrada, igual com el Museu d'història dels Jocs Olímpics. Al carrer principal de la ciutat moderna hi ha el Museu dels invents dels grec antics, molt interessant, val la pena passar-hi una estona.

Olímpia

 Dia 9

Avui tenim un llarg trajecte. Hem d'anar des d'Olímpia a Limeni, a la península de Mani. Hem decidit allotjar-nos en aquest poble perquè està situat a la meitat d'aquesta terra recòndita i perquè allà hi ha una bona combinació de carreteres tant per l'arribada com per la marxa. Pel camí, però, ens desviem una mica per anar a veure les ruïnes de Messènia.  

A Messènia travessem part del jaciment amb cotxe

Quan estem a tocar del jaciment ens sorprèn, de sobte, passar-hi pel mig amb el cotxe. És ben curiós això de franquejar unes pedres fixades en aquell indret segles enrere amb un artefacte relativament modern com el cotxe. Finalment no ens atrevim a entrar a visitar el jaciment perquè és l'hora forta del sol, però per fora i ràpidament veiem les graderies de l'estadi, el teatre i la columnata del lloc d'entrenament.

Després d'una hora i tres quarts arribem a Kardamyli, un dels pobles que havíem pensat per allotjar-nos, potser passar-hi una nit hagués estat bona idea. Ara hem travessat molts pobles amb esglésies bizantines que hem admirat al vol i sabem que ens deixem moltes coses per veure.

Pétros Mavromichalis 

Quan arribem a Limeni entenem la sensació de desolació que hem llegit d'altres viatgers, és una sensació real. De fet, és un poble bonic, situat en forma d'amfiteatre en una badia, sembla una mica artifical, tot i que llegim que té història. Aquesta península no va ser mai totalment sotmesa pels otomans, que anomenaven un cap dels seus clans per governar-la de manera autònoma. L'últim d'aquests caps, Pétros Mavromichális, del qual es pot visitar la casa a Limeni, es va unir a l'alçament per la indepència grega, sempre entenent que mantindrien la seva autonomia, la continuació d'aquesta història la trobarem a Nauplia. La desolació ve marcada pel paisatge sense arbres i de color marró que tan contrasta amb la visió verda i idíl·lica que encara conservem a la retina d'Ítaca.

Limeni

Llegim que els habitants d'aquesta península se'ls coneixia per les seves desavinences. Era habitual que hi haguessin moltes tensions entre pobles veïns i sovint s'enviaven catapultes d'un lloc a un altre. Testimoni de tot això són les torres quadrades que es poden veure a les muntanyes, que eren torres de guaita per vigilar i defensar-se dels veïns.

Final del port de Limeni

Sopem a Aeropoli, la capital de la península. Poble de caràcter grec, on es congreguen els habitants de la zona i els descendents dels antics habitants que van marxar i que a l'estiu retornen als seus orígens. Hi ha algun hotelet, i una gran plaça quadrada on als vespres surt tothom a mirar i deixar-se veure. La plaça i un carrer adjacent estan envoltats de restaurants. L'ambient és molt familiar, la gent es retroba, les famílies es saluden i un munt de nens juguen i corren amb bicicletes per la plaça.

Dia 10
Visitem la part del sud de la península de Mani. Ens dirigim cap al sud, passem les coves de Dirou, les albirem des de lluny, tot està desèrtic, la carretera és estreta, però sembla que tot estigui preparat perquè s'eixampli i pugui arribar a ser un lloc turístic.
A partir d'aquest moment les construccions canvien i adquireixen la uniformitat pròpia de la península. Les cases quadrades de pedra defineixen aquesta terra de color gris i li confereixen un caràcter sever.

Gerolimenas

Continuem cap a Gerolimenas. Descobrim una població entranyable i el lloc on ens hagués agradat allotjar-nos a Mani. Un poble de pescadors amb platja i un munt de petits restaurants al voltant de l'aigua. Al final del poble hi ha un hotelet de luxe, Kyrimai hotel, realment bonic.
Prometem tornar a Gerolimenas per dinar i ens disposem a fer la visita obligada d'aquesta península: arribar al sud, al punt més meriodional de la península grega.

Racó de Vathia

En primer lloc visitem Vathia, aquest és el poble model de Mani per excel·lència, amb les cases quadrades i els carrers per empedrar. La convivència entre les cases en runes i les tot just restaurades li confereixen encant.

Vistes de Vathia

Traspassem una subpenínsula de la península de Mani, la de Tamaro, que és l'últim extrem de la Grècia continental, aquí hi trobarem el punt més meridional. És una terra erma, com la closca marró d'una tortuga. Aparquem al costat del petit temple de Posidó i des d'aquí volem assolir el far. Pel camí creuem dues platgetes amb unes quantes persones i un mosaic romà.

Península de Tamaro

Casa de Leondakis

Després de dinar a Gerolimenas, tal com havíem previst, i intrigats per les siluetes de les cases dibuixades als cims de les muntanyes més altes de Mani ens enfilem amb el cotxe seguint les indicacions d'un poble que hem triat a l'atzar, Leondakis, la pujada és espectacular, la carretera estreta, plena de revolts. . Arribem a un primer poble, penjat de la muntanya, la sensació és d'incredulitat i inquietud. Només uns instants abans estàvem a peu pla i ara estem volant pels núvols, la pujada ha estat increïble.  Descobrim que estem sols, que les cases estan derruïdes, que n'hi ha alguna que té un cadenat, que d'altres tenen una parabòlica; però no se sent res, cap animal corre pels carrers. És un poble abandonat, i així deduïm que tots aquests pobles de les muntanyes estan deshabitats. 

Silueta dels pobles de la muntanya

Finalment, la boira ens fa baixar a correcuita cap a la plana civilització.


Dia 11
Marxem de Mani, ens haguéssim quedat un dia més al sud, a Gerolimenas i la península de Tamaro, però seguim el nostre camí cap a Monemvasia. Ens situem a un hotel a tres quilòmetres de la ciutat, el Ilio Petro, és una bona opció perquè és un lloc molt agradable i ben cuidat i de totes maneres caldria agafar el cotxe per endinsar-nos en la roca que amaga aquesta ciutat. Allotjar-se dins de la ciutat antiga no és gaire bona idea perquè els seus carrers són empedrats i irregulars i és impossible de passar-hi en cap mena de vehicle.

Arribada a Momenvasia

Agia Sofia al capvespre

Dinem a la platja que hi ha davant de l'hotel, la platja de Pori i després de descansar, visitem Monemvasia. Tot i totes les innumerables fotografies que existeixen del lloc i de ser un espai reduït i fàcil de preveure, ens sorprèn molt satisfactòriament. Sense perdre temps pugem les escales que ens porten a la part alta de la ciutat, totalment derruïda. El camí és encantador i al final de la pujada hi descobrim Agia Sofia. La llum de la tarda decau i és el moment idoni per embaladir-se davant la façana posterior que es va tenyint de rosa. Després seguim trescant per les muralles i pels carrers antics.  

Per les muralles de Monemvasia

Dia 12
Volem descobrir la península que domina el punt turístic de Monemvasia. Ens han dit que avui mateix han obert una carretera que creua aquesta península fins a Neapoli, que és la població més gran de la zona. Agafem la nova infraestructura amb la il·lusió de veure el lloc on s'agafen els ferrys a Elafonisos. Tot i que tothom ens ha recomanat molt aquesta illa, hem desistit d'anar-hi, perquè a part de les recomanacions hem llegit que en aquesta època hi ha molta gent que hi va a passar el dia des de Kithira. Quan arribem a la platja de Pounta, descobrim una platja que podria ser bonica, però que per alguna raó resulta desangelada, no hi ha construccions, és una llarga i ampla franja de sorra blanquinosa, està envoltada de dunes naturals; però tot i així no és atractiva. Davant es pot veure Elafonisos. Els ferrys no paren de travessar l'estreta llenca de mar que les separa. Des d'aquí tampoc no sembla gaire atraient.

Platja de Pounta, amb Elafonisos al fons

Continuem la nostra inspecció seguint els indicadors que ens porten a Agia Marina i Petrified forest. Els pobles que ens trobem són pintorescos, però estàtics, no s'hi mou res, no hi ha ningú pel carrer. Ens desviem per Profeta Elias, al final trobem un petit port amb barques de pescadors i quatre cases, dues de les quals estan recent restaurades i encara fan olor de pintura i dues són cases senzilles. Tot i així, encara podem fer alguna foto bonica.

Profeta Elias

Continuem cada vegada més desesperançats cap a “Petrified forest”, tants de rètols haurien d'indicar un lloc interessant per alguna raó. Però quan hi arribem simplement són unes roques que potser sí que són restes neolítiques però que no són una raó per fer tot el camí fins aquí. També hi ha alguna cala amb l'aigua clara i blava, però és impossible accedir-hi. Som tres grupets intentant trobar el camí i cap de nosaltres el troba.

Agios Pavlos

Sense poder-nos banyar decidim visitar la costa nord de la península, pel mapa de carreteres sembla fàcil de fer cap a Agios Pavlos. Avancem per una carretera que puja una serralada i en el descens ens mena inequívocament cap a aquest poble. Ensopeguem amb les primeres cases i anem continuant la carretera, que passa pel mig del poble i que és molt empinada, Quan arribem al final, trobem un petit port i una petita platja gairebé amagada, amb pedres, és una platja grisa. Dinem en un minúscul restaurant, tenim un grup de cinc o sis persones al costat, no estem sols. Des d'aquí es pot fer una excursió a peu fins a una altra platja i fins al far de Cap Maleas, però això ja s'escapa dels plans del dia.
Ens esperàvem molt més d'aquests poblets assenyalats al mapa i de les seves platges. Sort que a la tornada ens espera Monemvasia, amb els seus carrers tortuosos i laberintics que ens ofereixen un altre capvespre d'aventura medieval.

Monemvasia 

Dia 13

Monestir Moní Perivléptou

Carrer de Mistras

L'última parada del nostre viatge és Nauplia, però a meitat camí visitem les ruïnes de Mistras. Mistras, situat en una zona muntanyosa, té dues entrades, la visita ideal és entrar per dalt i anar baixant perquè el recorregut que s'ha de seguir és bastant llarg i en pendent. El problema és que llavors cal un vehicle disponible a baix per poder pujar al punt d'origen. Val molt la pena pujar al castell, passejar-se pels carrers encara empedrats i descobrir les restes de les diferens esglésies distribuïdes en la zona alta i baixa, també es pot visitar un monestir, Moní Perivléptou, que està en funcionament. La caminata ens va molt bé i gaudim de la visita.

Entrada a un dels tholos

Tot just a pocs quilòmetres de Nauplia, es troba el parc arqueològic de Micenas, d'origen neolític. També és poden admirar dos tholos, bòvedes circulars on s'enterrava als nobles. El jaciment destaca per la seva situació, la visita a la tarda i amb un airet fresquet fa que sigui molt agradable, també és interessant el museu, molt més petit que el d'Olímpia.

La Porta dels lleons a Micenes

Carrer de Nauplia

Al vespre ja ens dediquem a descobrir Nauplia. En aquest cas ens situem dins la mateixa població però a tres quilòmetres del centre. L'hotel està bé i l'habitació és gran i amb una decoració majestuosa, tot i així una vegada conegut el territori, ens adonem que hagués estat més bona opció estar al centre, ja que circular-hi és fàcil i hi ha hotels assequibles i amb encant.
El poble no és tan de postal com ens esperàvem, però això no té perquè ser negatiu. Ens agrada la plaça Syntagma, gran, viva, amb músics de carrer i nens corrent. Ens encanten els dos carrers més comercials, amb les botigues boniques i els restaurants petits. Ens perdem i reconeixem el laberint que conforma el poble. Definitivament, ens agrada.
Al llindar de l'església retrobem la nissaga Mavromichalis, família poderosa de Mani; però en aquest cas no es recorden per res de bo, ja que la gent de Mani es van sentir traïts per la manera com s'estructurava el nou Estat, i es van enfrontar a Kapodistrias, el primer governador de la nova Grècia, que era originari justament de Nauplia. Després de traïcons i empresonaments, Georgios  i Konstantinos Mavomichalis van matar Kapodistrias, tal com indica un rètol explicatiu a l'entrada de l'església  de Sant Spirido.

Vista general de Nauplia

Dia 14
Avui el desencís és majúscul. Encara que faci mal escriure això de qualsevol part del planeta que es visiti. Hem sortit a resseguir les carreteres d'aquesta última península pensant trobar-hi bones platges, d'alguna manera hem eludit les platges que ens han recomanat, Tolo i voltants, amb la voluntat de trobar-ne de més recòndites. El fracàs ha estat total, hem seguit la carretera situada al nord, pròxima a la minúscula península de Methana, no hi havia absolutament res. Hem de deixar la incògnita i l'esperança que la costa sud on es troben Ermioni o Metohi sigui més atractiva. De totes maneres, el fet que estigui tan a prop d'Atenes ens havia fet imaginar una zona preparada per al turisme i no és això el que hem trobat.
La tarda és ideal per passejar per Nauplia, gaudir de la tranquil·litat d'haver acomplert amb les expectatives del viatge. 

Dia 15

Porta de la ciutadella de Palamidi

A la matinada deixarem Grècia, però encara queda tot un dia. Abans de marxar definitivament de Nauplia passegem pel castell de Palamidi. Ens sorprèn que estigui una mica deixat, però també en aquest cas acabem valorant positivament aquest aspecte descuidat perquè confereix a l'espai un esperit més autèntic. Les vistes són molt boniques, es pot veure la platja que està a les antípodes del poble i el mateix poble, amb el seu gran port sense explotar. Hi ha un bar abandonat ubicat a la muralla i un hotel de luxe que sí que funciona.
Ens acomiadem de Nauplia i marxem, ja orfes de casa, cap a Epidaure. El teatre, per moltes vegades que s'hagi vist en fotografies, impressiona, i atrau de manera que tothom hi passa una bona estona, contemplant-lo des de diferents punts de vista i provant la seva sonoritat des del punt central. La visita continua per admirar el Temple d'Artemis o els Banys d'Asklepios, resulta emocionant recórrer aquest jaciment i llegir com vivia la gent.
Ens dirigim a Corint, dinem i visitem el jaciment arqueològic.

Teatre d'Epidaure

Ara sí que veiem l'últim punt del nostre itinerari, evitant passar per l'autopista, avancem per la carretera antiga i de sobte ens trobem el pont de ferro que travessa el canal de Corint. En aquest moment no passa cap vaixell, impressiona, sí, però no tant com a les fotografies.
Ara ja només queda seguir l'autopista cap a l'aeroport i seguir buscant noves Ítaques, ara, per un temps, a casa nostra.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Llegeix els articles anteriors: Una volta per Grècia central i el Peloponès passant per Ítaca,
La Grècia central
Ítaca, on és ca l'Ulisses?