UNA VOLTA PER LA GRÈCIA CENTRAL I EL PELOPONÈS, PASSANT PER ÍTACA

Aquest viatge és força ambiciós, ja que inclou l'anomenada Grècia central i el Peloponès, amb una aturada a una illa molt especial: Ítaca. Teníem a la ment l'Ítaca literària i l'Ítaca metafòrica. Així que en passar-hi tan a prop, no hem pogut vèncer la temptació d'incloure-la en el programa.
De fet, la proposta es podria dividir en tres viatges: un a la Grècia central, un a Ítaca i un altre al Peloponès. El nostre programa definitiu va ser el següent:

Barcelona – Atenes. Visita a Atenes vespre-nit

GRÈCIA CENTRAL

Atenes _ Meteora. Dia de carretera. Recorregut pels monestirs al vespre

Meteora. Visita als monestirs i a Trikala

Meteora _ Ionanina. Excursió a la zona de Zagoria a la tarda.

Ioanina _ Ítaca. Dia de carretera y ferry

ÍTACA

Ítaca

Ítaca

PELOPONÈS

Ítaca _ Olímpia. Ferry a Kefalonia i a Killini. Visita de les ruïnes a la tarda.

Olímpia _ Limeni. Dia de carretera

Limeni. Visita a la part sud de Mani

Limeni _ Monemvasia. Visita de Monemvasia a la tardaMonemvasia i la seva península

Monemvasia _ Nauplia. Visita de Mistras al migdia. Visita Nauplia a la tarda.

Nauplia i la seva península. Epidaure

Nauplia _ Corint _ Atenas _ Barcelona

Després d'haver completat el viatge, podem dir que visitar la part de Grècia central val mot la pena. De fet, es podria completar arribant a la costa i resseguint-la cap al sud, Parga podria servir com a centre d'exploració. 

També el Peloponès val un viatge per ell mateix. En aquest cas, però reduiria uns dies l'estada a Monemvasia i Nauplia, ja que l'interès de Monemvasia es redueix a la ciutat antiga. A Nauplia, la visita s'amplia amb la visita a Epidaure, Micenes i Corint, però tampoc no cal dedicar un dia a visitar els seus voltants. En canvi, a Mani s'hi podria estar un dia més. També es podria fer atenció a la part muntanyosa central i de la costa nord de la Península, com la zona de la gorja de Lusitos.

A Ítaca només hi vam estar dos dies, però és una illa ideal per passar-hi un parell més com a mínim i gaudir de la naturalesa en estat pur.

LA GRÈCIA CENTRAL

Vistes de l'Acropolis i la ciutat d'Atenes

Arribem a Atenes procedents de Barcelona a les 6 de la tarda. Només tenim aquest vespre-nit per explorar superficialment el centre turístic d'Atenes, els barris de Plaka i Monesteraki. Des de l'apartament on ens allotgem veiem l'Acropolis, al barri de Plaka.

Racó del barri de Plaka

La passejada resulta molt agradable. No cal seguir cap guia ni trencar-se el cap per buscar el millor camí, simplement deixant-se portar pel laberint carrers ja es va descobrint tot. Vam envoltar l'Acropolis i vam veure el nou i flamant Museu Arqueològic, imprescindible per als amants d'aquesta disciplina, és clar.

Cal pujar a un petit cim situat davant de l'Acropolis, allà ens va sorprendre en una llambregada una visió meravellosa, la ciutat s'estenia sota els nostres peus, extensa i harmoniosa.

Dia 2
Iniciem el viatge cap als monestirs de Meteora amb el cotxe llogat a Atenes, que ens acompanyarà els propers quinze dies. Són 4 hores de viatge. Les carreteres són bones, però tot i així es fa una mica pesat.

Vista d'un dels monestirs de Meteora al capvespre

Ens instal·lem a un hotel de Kalambaka. L'altre possible punt de partida per a la visita dels monestirs és Kastraki. També és un bon destí per allotjar-se. Hi ha molts hotelets a tots dos llocs, a Kalambaka, però, descobrirem un poble gran, on la gent surt al vespre a la plaça a prendre la fresca. Tot i així, per una nit o dues, és indiferent en quin dels dos llocs estar-se.
Cap al capvespre, visitem els monestirs. Es segueix una carretera i es van descobrint un a un. Ofereixen visions impressionants des de diversos punts de vista. Les fotografies i selfies es multipliquen. La posició del sol a vegades impedeix alguna bona foto, però és una bona hora per seguir la carretera i gaudir de la posta de sol. També per seguir algun sender entre monestirs caminant.

Dia 3

Megálo Meteóro

Dediquem el dia a visitar els monestirs. Pugem i baixem esglaons per visitar-ne algun, el més gran el saltem perquè trobem que hi ha massa enrenou al seu voltant, autocars, molts cotxes, etc. Ens enamorem, sobretot, del monestir Agia Triada, on es va rodar la pel·lícula "For your eyes only"., del James Bond.  La veritat és que mirant l'escena rodada en aquesta ubicació, no es reconeix gaire l'escenari. El camí per arribar-hi ens agrada, tot i la calor i els esglaons.
Paguem els tres euros de l'entrada, però el que es pot veure dintre és poc. El més atractiu d'aquests monestirs és contemplar la seva majestuositat des de diferents punts de vista i fer alguna caminada al seu voltant per continuar gaudint la seva estampa. Hi ha una caminada des de Kalambaka a aquest darrer monestir que és una bona opció pels que els agrada guanyar-se la visita turística amb esforç.
A la tarda, una vegada vist tot el que teníem previst, ens dirigim a Trikala, la ciutat més gran de la zona. Segons la noia de l'oficina de turisme, la seva petita Atenes. Allà on van de compres i a prendre copes la gent de la comarca. La ciutat ens resulta una mica insulsa, però llegim que a l'hivern hi acut turisme de neu i muntanya. 


Dia 4

Pindos des de la carretera

Meteora està lluny de tot i cal fer escala abans de dirigir-nos cap a Ítaca. El lloc ideal per fer-ho és la ciutat de Ioanina.
De camí des de Meteora a Ioanina vam parar a Metsovo, poble que la guia assenyalava com a interessant. I ho va ser. També és un lloc de turisme d'hivern. Hi vam arribar el diumenge a l'hora de missa i vam poder veure les dones vestides de negre, les més grans, amb el vestit tradicional i les homes fent la xerrada a la plaça, cada un amb un bastó típic. En aquest poble, hi ha una visió impressionant de les muntanyes de Pindos, sobretot des d'una plaça elevada situada al centre del poble. Fent camí per la carretera local també hi ha unes vistes memorables d'aquesta serralada que arriba a Albània.

Metsova diumenge al migdia

Ioanina té un centre històric que sembla un petit poble, una mica descurat, una mica residencial, emmurallat i al costat del llac. Val la pena de passejar-s'hi i pujar fins l'antiga mesquita que ara s'ha convertit en un museu de folklore local. Al mig del llac hi ha una illa amb una història particular. Constantment surt una barqueta per traslladar gent fins allà. Al costat del llac hi trobem un passeig i una zona de bars i restaurants. Dinem en una pizzeria situada sobre el llac.

Gorja de Vikos

A la tarda ens dirigim a la zona de Zagoria, volem veure la gorja de Vikos, la més estreta i alta de Grècia. De fet, té el record guinnes mundial tenint en compte aquestes dues coordenades. Arribem a Monodendri, visitem el poble i trobem la indicació del viewpoint de la gorja. És una viewpoint des d'una ermita i quedem impressionats per la depressió que s'observa des de dalt. Però encara ens agradarà més el viewpoint d'Oxió, des d'allà la vista és magnífica, cal seguir caminant després del cartell d'advertència que el que pugui passar a partir d'allà és responsabilitat teva. En aquell punt, s'entén que el viatge fins allà ha valgut la pena i el camí llarg per arribar a Ítaca queda justificat.
També val molt la pena un poble que el diu Kipi, ple de ponts de pedra i boscos de pedra pertot.
A qui no li agradi gaire la ciutat, un poble d'aquesta zona també li pot servir de punt de partida per a la visita. Hi ha petits hotelets, però els pobles a l'estiu estan gairebé desèrtics. A l'hivern es deuen omplir, a més Ioanina té aeroport, cosa que fa pensar que a la temporada de neu, aquests pobles tenen molta vida.

Pont medieval a Kipi

De tornada a Ioanina, observem els colors ocres de la posta de sol sobre el llac i descobrim la vida familiar dels grecs. Les famílies passegen al complert, amb nets i avis junts.

Posta de sol a Ioanina

Dia 5
Sortim cap al sud. No sabem si arribarem a Ítaca avui, no tenim hotel reservat enlloc, tot depèn de quant tardem a atènyer Lefkada i l'horari dels ferrys. La nostra intenció en un principi era agafar el vaixell cap a Ítaca a Astakos, però era complicat ser-hi abans de les 12, que és quan surt el ferry, finalment hem decidit anar a Lefkada, des d'on sembla que també surten vaixells i deixar que les coses flueixin.

Teatre de Dodoni

 Sortint de Ioanina ens aturem a visitar l'oracle de Dodoni, a 22 quilòmetres al sud de Ioanina. No vam aturar-nos a Delfos, delerosos com estàvem per visitar Meteora, si visitàvem l'oracle de Delfos havíem d'afegir una nit més abans d'arribar-hi i vam decidir no fer-ho. Dodoni ens agrada. No hi ha gent, està situat en un terreny bastant pla al peu del Tamaro. Hi destaca el teatre i el roure de les fulles, antigament envoltat de calderes petites, a partir del qual es dictaminaven les profecies. Això sí, el roure ja no és l'autèntic, que va ser arrencat 393 d.C. per ordre de l'emperador romà Teodosio, no se sap si per acabar amb les pràctiques paganes o per trobar el tresor que es creia que s'amagava a sota.
Seguim el nostre camí a Lefkada. Ens sorprèn una autopista en construcció. Per tot el periple que hem seguit a la Grècia central hem trobat aquesta autopista recent estrenada, molt ampla, amb grans túnels que segur que facilita en gran mesura el creixement d'aquesta zona. Però també hem hagut de pagar molt sovint de 2 a 5 euros en peatges, tenint en compte això i el preu de la benzina, que és de 1,5 per litre, ens preguntem si els grecs, amb els sous actuals, poden gaudir-ne gaire. I el fet és que l'autopista va bastant buida. Una altra obra faraònica és el pont per sota l'aigua que travessem a Preveza, a l'autopista que porta fins a Atenes.
En aquest recorregut ens hem saltat un poble, Parga, que sembla bonic i que hagués pogut ser una altra parada en el nostre camí. Però, una vegada més, les ganes d'avançar ens fan passar-la per alt.
Arribem a Lefkada, l'illa unida al mar per una carretereta estreta. A l'entrada de l'illa hi ha un pont estret que fa que els cotxes s'aturin, una noia ens dóna un mapa i informació de l'illa. Seguim la carretera fins a Nidri, veiem algunes platges enganxades a una banda de la carretera i els hotels a l'altra. Aquest tros de Lefkada no invita a quedar-nos-hi. Per sort, al cap d'una hora hi ha un ferry cap a Ítaca. Sembla que avui hi arribarem.

Camí cap a Ítaca

Arribada a Ítaca

Segueix llegint a Ítaca, on es ca l'Ulisses?

Segueix llegint a Peloponès, mosaic de penínsules

ITACA, ON ÉS CA L'ULISSES?

Sortida de sol des de l'hotel Calypso a Ítaca

La sensació d'entrada a Ítaca és estranya. Pensàvem arribar al port de l'illa, havíem vist a les fotos una boca d'una entrada de mar i el port que s'eixamplava al final formant un semicercle. En canvi, arribem a un llogaret, amb quatre cases comptades, i, que tot i estar recollida en una petita entrada de mar, no és el que ens esperàvem. Després sabrem que és Frikes, el port on els experts diuen que va arribar Ulisses després de viure tantes i tantes aventures. Així doncs, hem arribat al port d'Ulisses, maltgrat el nostre desconcert inicial, no podíem desitjar res millor.

La sort ens porta a un hotel amb vistes a Vathy, a prop del poble de Perachori, que es considera el balcó de Vathy. L'hotel es diu Calypso Apartments, la vista des d'allà és hipnòtica, no ens podem creure acabar el dia a tenint el port de Vathy als peus. Passegem i sopem a Vathy.

Vista sobre el port

 Dia 6

Buscant la casa del porquerol

 

Després de la sortida del sol i de l'esmorzar, ben d'hora, comencem el dia buscant el lloc on, de tornada a Ítaca, Ulisses visita el seu amic, el porquerol Eumolp. Hem trobat la zona, amagada a la part més meridional de la península sud de l'illa, al voltant de la muntanya Marathias, de 567 m d'alçada. Uns gossos i el terreny abrupte ens impedeixen continuar. 
Després de la dosi cultural, toca fer una incursió a les platges, no menys poètiques ni èpiques, però potser més vulgaritzades. Per un camí secundari arribem a Karminia, el camí de sorra i en pendent ens descobreix  una platja deserta, i és que encara és massa aviat perquè la gent hi hagi arribat.

Kardimilia

Camí de la platja de Loutsa

Després seguim des de Vathy cap a les antípodes d'aquest port, molt a prop s'ubica la platja de Sarakiniko, retallada per unes roques que la divideixen en dues parts, una banda plena de barques de pescadors i l'altra banda amb un rètol que posa que és platja nudista i que permet fer acampada. La realitat és que poca gent fa nudisme, però sí que hi ha petites tendes entre els pins que envolten la platja. La següent platja és Filiatro, amb hamaques i més gent, però res que s'acosti ni de bon tros a la massificació. Dinem en un banc amb vistes al port, a la carretera que porta cap a la platja de Loutsa.

Sarakiniko

Ara tirem cap al nord per l'única carretera que existeix,  amb la idea d'arribar a Gidaki, una platja a la qual només es pot accedir en vaixell o a peu. Passem de llarg de Minimata per assolir Skinos, una platja llarga amb una estreta línia de pedres on ens banyem per continuar ben frescos. El camí que ens porta a Gidaki, d'una mitja hora, és un regal per als sentits, la vista del mar i dels pins, l'olor mediterrània i el so dels grills ens recorden que estem a Ítaca. La platja és llarga, envoltada per una roca blanquinosa i només hi ha la gent dels barcos. 

Skinos

Camí de ronda espectacular

Gidaki

Port de Piso Aetos

Al vespre volem comprovar com marxarem de l'illa i fem cap a Piso Aetos, un petit port, molt petit, d'on sembla que mai hagin de sortir vaixells. Al voltant no hi ha res, només es veu una construcció d'un port més gran amb diners de la Unió Europea. Després sabrem que es tracta d'una petita ampliació i que la voluntat de l'illa és mantenir-se en el nivell de turisme actual.
De tornada del port, just al final de la pujada trobem indicat un lloc arqueològic i així descobrim el possible lloc del poble d'Ulisses.

Dia 7
Avui descobrirem la part situada al nord de l'istme. Seguim la carretera est fins al monestir de Kathara, diuen que aquest és un dels símbols de l'illa per a la seva gent. La pujada per la carretera a la muntanya més alta de l'illa, de 800 metres d'alçada, és extraordinària, per això parem moltes vegades per contemplar la forma irregular i juganera de l'illa.

Vista des de la carretera del monestir de Khatara

A Anogi ens aturem a l'únic bar, un petit establiment de carretera, i continuem fins a Stavros, localització que, sense dubte, mereix una visita, una passejada i una estona de descans; però nosaltres seguim cap a Frikes. Allà veiem un rètol ben gran que indica la platja de Marmagas a 4 km.

Marmagas 

Comencem la pujada per una pista i de seguida ens adonem que pot ser un camí perillós, de totes maneres continuem, després ens diran que aquest és la millor manera d'arribar-hi. No sé si és veritat, però només és recomanable per a conductors experts, atrevits o que condueixen un 4x4. A la platja hi ha la quantitat de gent habitual per l'illa, no sé com hi han arribat, també hi ha barcos ancorats.

De tornada a Frikes per la temuda carretera, dinem a un restaurant d'aquesta localitat que ens ha recomanat l'amo de l'hotel Calypso, el Restaurant Odissea.

Frikes

Pel camí a Kioni hi ha dos o tres platges de fàcil accés i tan maques com alguna altra que demana més esforç. Es tracta d'aparcar el cotxe a la carretera i baixar quatre esglaons. La platja amb ombra natural i aigua neta ja és a l'abast.

Exoghi

Anem fins a Kioni, és un poble pintoresc, amb carrers estrets, blancs, ordenats i nets i amb molts iots aparcats als port. Travessem el poble i arribem a un indicador de “beach” amb una forta baixada. Hi anem i ens trobem una platja semblant a les descrites anteriorment, també s'hi pot arribar a peu des del poble per un mini caminet de ronda.

I finalment, com a comiat, fem una incursió als poblets situats més al nord de l'illa. En primer lloc, ens crida l'atenció l'advertiment del caminet que portava a la “School of Homer”. Allà diuen que hi havia el palau d'Ulisses. Caminem per un sender ben estret amb moltes herbes salvatges al costat que suggereixen que per aquí fa temps que no hi passa ningú. Trobem el palau d'Ulisses, quatre pedres senyalitzades en el passat, però el sol fet d'estar envoltats del paisatge ja és com tornar a casa després d'un llarg viatge.Per acabar el periple del dia, seguim la carretera que porta a Kalamos i que s'acaba amb una font, de la qual es diu que si hom en beu aigua, tornarà a l'illa. Nosaltres en bevem, és clar, és qüestió de temptar la sort. I ens encaminem cap a la població més perduda, Exoghi, de visita imprescindible. Població encantadora, situada a dalt d'una muntanya, amb un espai espectacular per caminar admirant boscatge, platges i illes. És el comiat ideal de l'illa.


Dia 8 
Per marxar d'Ítaca triem l'itinerari que ens han recomanat els illencs. Sortim de Piso Aetos cap a Poros, Kefalonia. Fem un bonic trajecte en cotxe entre els dos ports.  Sembla que no haguem canviat d'illa, hi trobem els mateixos xiprers, olors i ritme. Encara tenim temps de recordar en el comiat les últims versos de Kadafis:

Ítaca t'ha donat el bell viatge. 

Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo. 

Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat. 

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Ítaca no ens ha decebut en absolut, ans al contrari ens ha sorprès positivament. Però tot s'acaba, així que agafem el ferry a Kefalonia i després d'una hora en ferry arribem a Killini. Aquest port es la nostra porta d'entrada al Peloponès, conegut pels seus jaciments arqueològics, sabem que és una zona muntanyosa i ens agradaria conèixer aquest vessant, però com que ja hem visitat la zona de Zagoria, preferim dedicar-nos als vestigis de l'època clàssica i a les platges.

Racó d'Ítaca

Segueix llegint a Peloponès, mosaic de penínsulesLlegeix el fragment anterior: La Grècia central
Consulta les etiquetes per trobar per illes gregues en aquest bloc

EL PELOPONÈS, MOSAIC DE PENÍNSULES

Comença la tercera part del nostre viatge: el Peloponès. Hi arribem des del port de Killini, procedents d'Ítaca.  Aquest port és la nostra porta d'entrada al Peloponès, conegut pels seus jaciments arqueològics. Sabem que també és una zona muntanyosa i ens agradaria conèixer aquest vessant; per exemple seria interessant passejar-se per la gorja de Lusios i els seus pobles, o parar-se a Zahlorou i resseguir en el trenet el tram  Zahlorou-Diakoftó; però com que ja hem visitat la zona de Zagoria, preferim dedicar-nos als vertigis de l'època clàssica i a les platges. 

Joies antigues, o actuals?

Després d'una hora de trajecte des de Killini arribem a Olímpia. Trobem una ciutat moderna amb simplement tres carrers per allotjar els visitants i vendre souvenirs. Ens instal·lem en un hostal molt ben situat i d'estètica moderna, el Leonidaion, des del qual es pot anar a peu a les ruïnes, a més a més el seu propietari, Damiano, ens ofereix el seu temps i ens fa moltes propostes per a la resta del viatge.
Fem la visita al jaciment a partir de les cinc de la tarda, ens diuen que el dia anterior havia estat tancat per massa calor. Les ruïnes són espectaculars tal i com esperàvem, el  museu ens sorprèn, superb, de visita obligada i inclòs en la mateixa entrada, igual com el Museu d'història dels Jocs Olímpics. Al carrer principal de la ciutat moderna hi ha el Museu dels invents dels grec antics, molt interessant, val la pena passar-hi una estona.

Olímpia

 Dia 9

Avui tenim un llarg trajecte. Hem d'anar des d'Olímpia a Limeni, a la península de Mani. Hem decidit allotjar-nos en aquest poble perquè està situat a la meitat d'aquesta terra recòndita i perquè allà hi ha una bona combinació de carreteres tant per l'arribada com per la marxa. Pel camí, però, ens desviem una mica per anar a veure les ruïnes de Messènia.  

A Messènia travessem part del jaciment amb cotxe

Quan estem a tocar del jaciment ens sorprèn, de sobte, passar-hi pel mig amb el cotxe. És ben curiós això de franquejar unes pedres fixades en aquell indret segles enrere amb un artefacte relativament modern com el cotxe. Finalment no ens atrevim a entrar a visitar el jaciment perquè és l'hora forta del sol, però per fora i ràpidament veiem les graderies de l'estadi, el teatre i la columnata del lloc d'entrenament.

Després d'una hora i tres quarts arribem a Kardamyli, un dels pobles que havíem pensat per allotjar-nos, potser passar-hi una nit hagués estat bona idea. Ara hem travessat molts pobles amb esglésies bizantines que hem admirat al vol i sabem que ens deixem moltes coses per veure.

Pétros Mavromichalis 

Quan arribem a Limeni entenem la sensació de desolació que hem llegit d'altres viatgers, és una sensació real. De fet, és un poble bonic, situat en forma d'amfiteatre en una badia, sembla una mica artifical, tot i que llegim que té història. Aquesta península no va ser mai totalment sotmesa pels otomans, que anomenaven un cap dels seus clans per governar-la de manera autònoma. L'últim d'aquests caps, Pétros Mavromichális, del qual es pot visitar la casa a Limeni, es va unir a l'alçament per la indepència grega, sempre entenent que mantindrien la seva autonomia, la continuació d'aquesta història la trobarem a Nauplia. La desolació ve marcada pel paisatge sense arbres i de color marró que tan contrasta amb la visió verda i idíl·lica que encara conservem a la retina d'Ítaca.

Limeni

Llegim que els habitants d'aquesta península se'ls coneixia per les seves desavinences. Era habitual que hi haguessin moltes tensions entre pobles veïns i sovint s'enviaven catapultes d'un lloc a un altre. Testimoni de tot això són les torres quadrades que es poden veure a les muntanyes, que eren torres de guaita per vigilar i defensar-se dels veïns.

Final del port de Limeni

Sopem a Aeropoli, la capital de la península. Poble de caràcter grec, on es congreguen els habitants de la zona i els descendents dels antics habitants que van marxar i que a l'estiu retornen als seus orígens. Hi ha algun hotelet, i una gran plaça quadrada on als vespres surt tothom a mirar i deixar-se veure. La plaça i un carrer adjacent estan envoltats de restaurants. L'ambient és molt familiar, la gent es retroba, les famílies es saluden i un munt de nens juguen i corren amb bicicletes per la plaça.

Dia 10
Visitem la part del sud de la península de Mani. Ens dirigim cap al sud, passem les coves de Dirou, les albirem des de lluny, tot està desèrtic, la carretera és estreta, però sembla que tot estigui preparat perquè s'eixampli i pugui arribar a ser un lloc turístic.
A partir d'aquest moment les construccions canvien i adquireixen la uniformitat pròpia de la península. Les cases quadrades de pedra defineixen aquesta terra de color gris i li confereixen un caràcter sever.

Gerolimenas

Continuem cap a Gerolimenas. Descobrim una població entranyable i el lloc on ens hagués agradat allotjar-nos a Mani. Un poble de pescadors amb platja i un munt de petits restaurants al voltant de l'aigua. Al final del poble hi ha un hotelet de luxe, Kyrimai hotel, realment bonic.
Prometem tornar a Gerolimenas per dinar i ens disposem a fer la visita obligada d'aquesta península: arribar al sud, al punt més meriodional de la península grega.

Racó de Vathia

En primer lloc visitem Vathia, aquest és el poble model de Mani per excel·lència, amb les cases quadrades i els carrers per empedrar. La convivència entre les cases en runes i les tot just restaurades li confereixen encant.

Vistes de Vathia

Traspassem una subpenínsula de la península de Mani, la de Tamaro, que és l'últim extrem de la Grècia continental, aquí hi trobarem el punt més meridional. És una terra erma, com la closca marró d'una tortuga. Aparquem al costat del petit temple de Posidó i des d'aquí volem assolir el far. Pel camí creuem dues platgetes amb unes quantes persones i un mosaic romà.

Península de Tamaro

Casa de Leondakis

Després de dinar a Gerolimenas, tal com havíem previst, i intrigats per les siluetes de les cases dibuixades als cims de les muntanyes més altes de Mani ens enfilem amb el cotxe seguint les indicacions d'un poble que hem triat a l'atzar, Leondakis, la pujada és espectacular, la carretera estreta, plena de revolts. . Arribem a un primer poble, penjat de la muntanya, la sensació és d'incredulitat i inquietud. Només uns instants abans estàvem a peu pla i ara estem volant pels núvols, la pujada ha estat increïble.  Descobrim que estem sols, que les cases estan derruïdes, que n'hi ha alguna que té un cadenat, que d'altres tenen una parabòlica; però no se sent res, cap animal corre pels carrers. És un poble abandonat, i així deduïm que tots aquests pobles de les muntanyes estan deshabitats. 

Silueta dels pobles de la muntanya

Finalment, la boira ens fa baixar a correcuita cap a la plana civilització.


Dia 11
Marxem de Mani, ens haguéssim quedat un dia més al sud, a Gerolimenas i la península de Tamaro, però seguim el nostre camí cap a Monemvasia. Ens situem a un hotel a tres quilòmetres de la ciutat, el Ilio Petro, és una bona opció perquè és un lloc molt agradable i ben cuidat i de totes maneres caldria agafar el cotxe per endinsar-nos en la roca que amaga aquesta ciutat. Allotjar-se dins de la ciutat antiga no és gaire bona idea perquè els seus carrers són empedrats i irregulars i és impossible de passar-hi en cap mena de vehicle.

Arribada a Momenvasia

Agia Sofia al capvespre

Dinem a la platja que hi ha davant de l'hotel, la platja de Pori i després de descansar, visitem Monemvasia. Tot i totes les innumerables fotografies que existeixen del lloc i de ser un espai reduït i fàcil de preveure, ens sorprèn molt satisfactòriament. Sense perdre temps pugem les escales que ens porten a la part alta de la ciutat, totalment derruïda. El camí és encantador i al final de la pujada hi descobrim Agia Sofia. La llum de la tarda decau i és el moment idoni per embaladir-se davant la façana posterior que es va tenyint de rosa. Després seguim trescant per les muralles i pels carrers antics.  

Per les muralles de Monemvasia

Dia 12
Volem descobrir la península que domina el punt turístic de Monemvasia. Ens han dit que avui mateix han obert una carretera que creua aquesta península fins a Neapoli, que és la població més gran de la zona. Agafem la nova infraestructura amb la il·lusió de veure el lloc on s'agafen els ferrys a Elafonisos. Tot i que tothom ens ha recomanat molt aquesta illa, hem desistit d'anar-hi, perquè a part de les recomanacions hem llegit que en aquesta època hi ha molta gent que hi va a passar el dia des de Kithira. Quan arribem a la platja de Pounta, descobrim una platja que podria ser bonica, però que per alguna raó resulta desangelada, no hi ha construccions, és una llarga i ampla franja de sorra blanquinosa, està envoltada de dunes naturals; però tot i així no és atractiva. Davant es pot veure Elafonisos. Els ferrys no paren de travessar l'estreta llenca de mar que les separa. Des d'aquí tampoc no sembla gaire atraient.

Platja de Pounta, amb Elafonisos al fons

Continuem la nostra inspecció seguint els indicadors que ens porten a Agia Marina i Petrified forest. Els pobles que ens trobem són pintorescos, però estàtics, no s'hi mou res, no hi ha ningú pel carrer. Ens desviem per Profeta Elias, al final trobem un petit port amb barques de pescadors i quatre cases, dues de les quals estan recent restaurades i encara fan olor de pintura i dues són cases senzilles. Tot i així, encara podem fer alguna foto bonica.

Profeta Elias

Continuem cada vegada més desesperançats cap a “Petrified forest”, tants de rètols haurien d'indicar un lloc interessant per alguna raó. Però quan hi arribem simplement són unes roques que potser sí que són restes neolítiques però que no són una raó per fer tot el camí fins aquí. També hi ha alguna cala amb l'aigua clara i blava, però és impossible accedir-hi. Som tres grupets intentant trobar el camí i cap de nosaltres el troba.

Agios Pavlos

Sense poder-nos banyar decidim visitar la costa nord de la península, pel mapa de carreteres sembla fàcil de fer cap a Agios Pavlos. Avancem per una carretera que puja una serralada i en el descens ens mena inequívocament cap a aquest poble. Ensopeguem amb les primeres cases i anem continuant la carretera, que passa pel mig del poble i que és molt empinada, Quan arribem al final, trobem un petit port i una petita platja gairebé amagada, amb pedres, és una platja grisa. Dinem en un minúscul restaurant, tenim un grup de cinc o sis persones al costat, no estem sols. Des d'aquí es pot fer una excursió a peu fins a una altra platja i fins al far de Cap Maleas, però això ja s'escapa dels plans del dia.
Ens esperàvem molt més d'aquests poblets assenyalats al mapa i de les seves platges. Sort que a la tornada ens espera Monemvasia, amb els seus carrers tortuosos i laberintics que ens ofereixen un altre capvespre d'aventura medieval.

Monemvasia 

Dia 13

Monestir Moní Perivléptou

Carrer de Mistras

L'última parada del nostre viatge és Nauplia, però a meitat camí visitem les ruïnes de Mistras. Mistras, situat en una zona muntanyosa, té dues entrades, la visita ideal és entrar per dalt i anar baixant perquè el recorregut que s'ha de seguir és bastant llarg i en pendent. El problema és que llavors cal un vehicle disponible a baix per poder pujar al punt d'origen. Val molt la pena pujar al castell, passejar-se pels carrers encara empedrats i descobrir les restes de les diferens esglésies distribuïdes en la zona alta i baixa, també es pot visitar un monestir, Moní Perivléptou, que està en funcionament. La caminata ens va molt bé i gaudim de la visita.

Entrada a un dels tholos

Tot just a pocs quilòmetres de Nauplia, es troba el parc arqueològic de Micenas, d'origen neolític. També és poden admirar dos tholos, bòvedes circulars on s'enterrava als nobles. El jaciment destaca per la seva situació, la visita a la tarda i amb un airet fresquet fa que sigui molt agradable, també és interessant el museu, molt més petit que el d'Olímpia.

La Porta dels lleons a Micenes

Carrer de Nauplia

Al vespre ja ens dediquem a descobrir Nauplia. En aquest cas ens situem dins la mateixa població però a tres quilòmetres del centre. L'hotel està bé i l'habitació és gran i amb una decoració majestuosa, tot i així una vegada conegut el territori, ens adonem que hagués estat més bona opció estar al centre, ja que circular-hi és fàcil i hi ha hotels assequibles i amb encant.
El poble no és tan de postal com ens esperàvem, però això no té perquè ser negatiu. Ens agrada la plaça Syntagma, gran, viva, amb músics de carrer i nens corrent. Ens encanten els dos carrers més comercials, amb les botigues boniques i els restaurants petits. Ens perdem i reconeixem el laberint que conforma el poble. Definitivament, ens agrada.
Al llindar de l'església retrobem la nissaga Mavromichalis, família poderosa de Mani; però en aquest cas no es recorden per res de bo, ja que la gent de Mani es van sentir traïts per la manera com s'estructurava el nou Estat, i es van enfrontar a Kapodistrias, el primer governador de la nova Grècia, que era originari justament de Nauplia. Després de traïcons i empresonaments, Georgios  i Konstantinos Mavomichalis van matar Kapodistrias, tal com indica un rètol explicatiu a l'entrada de l'església  de Sant Spirido.

Vista general de Nauplia

Dia 14
Avui el desencís és majúscul. Encara que faci mal escriure això de qualsevol part del planeta que es visiti. Hem sortit a resseguir les carreteres d'aquesta última península pensant trobar-hi bones platges, d'alguna manera hem eludit les platges que ens han recomanat, Tolo i voltants, amb la voluntat de trobar-ne de més recòndites. El fracàs ha estat total, hem seguit la carretera situada al nord, pròxima a la minúscula península de Methana, no hi havia absolutament res. Hem de deixar la incògnita i l'esperança que la costa sud on es troben Ermioni o Metohi sigui més atractiva. De totes maneres, el fet que estigui tan a prop d'Atenes ens havia fet imaginar una zona preparada per al turisme i no és això el que hem trobat.
La tarda és ideal per passejar per Nauplia, gaudir de la tranquil·litat d'haver acomplert amb les expectatives del viatge. 

Dia 15

Porta de la ciutadella de Palamidi

A la matinada deixarem Grècia, però encara queda tot un dia. Abans de marxar definitivament de Nauplia passegem pel castell de Palamidi. Ens sorprèn que estigui una mica deixat, però també en aquest cas acabem valorant positivament aquest aspecte descuidat perquè confereix a l'espai un esperit més autèntic. Les vistes són molt boniques, es pot veure la platja que està a les antípodes del poble i el mateix poble, amb el seu gran port sense explotar. Hi ha un bar abandonat ubicat a la muralla i un hotel de luxe que sí que funciona.
Ens acomiadem de Nauplia i marxem, ja orfes de casa, cap a Epidaure. El teatre, per moltes vegades que s'hagi vist en fotografies, impressiona, i atrau de manera que tothom hi passa una bona estona, contemplant-lo des de diferents punts de vista i provant la seva sonoritat des del punt central. La visita continua per admirar el Temple d'Artemis o els Banys d'Asklepios, resulta emocionant recórrer aquest jaciment i llegir com vivia la gent.
Ens dirigim a Corint, dinem i visitem el jaciment arqueològic.

Teatre d'Epidaure

Ara sí que veiem l'últim punt del nostre itinerari, evitant passar per l'autopista, avancem per la carretera antiga i de sobte ens trobem el pont de ferro que travessa el canal de Corint. En aquest moment no passa cap vaixell, impressiona, sí, però no tant com a les fotografies.
Ara ja només queda seguir l'autopista cap a l'aeroport i seguir buscant noves Ítaques, ara, per un temps, a casa nostra.

Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència, 

ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

Llegeix els articles anteriors: Una volta per Grècia central i el Peloponès passant per Ítaca,
La Grècia central
Ítaca, on és ca l'Ulisses?